Els setanta anys de l’alliberament d’Auschwitz han donat perquè tots els mitjans dediquin nombrosos articles i reportatges a l’horror i la barbàrie del camp de concentració paradigma de l’horror nazi. Entre l’allau d’articles em va interessar especialment allò que posava en relleu Miguel Ángel Rodríguez Arias, que recorda que aquelles empreses que es van lucrar més de l’expansió d’Alemanya cap a l’est i dels camps de treball nazis estaven finançades en un 80% amb capital de fora d’Alemanya, principalment de Suïssa i Estats Units. I les empreses en qüestió són avui en dia grans multinacionals. Parlem del passat però també de les Bayer o BASF encara tan presents avui en dia. Són dades i fets que no apareixen gaire quan es rememora el passat, potser perquè les contradiccions encara són massa grans. Aquestes efemèrides serveixen, si més no, per recordar-nos la proximitat històrica amb l’holocaust, cosa que xoca amb la lleugeresa amb la que col·loquialment s’utilitzen paraules com nazi, hitlerià o holocaust; Joan Francesc Mira matisava en un article al setmanari El Temps (24/08/2010) que comparar el problema palestí amb Auschwitz revela molt poca lucidesa.

Recordo fa poc com un sociòleg declarava que la sobreexposició d’imatges d’atrocitats als mitjans pot provocar a l’espectador l’efecte contrari a la conscienciació, arribant fins i tot a provocar certa insensibilitat. Ho deia arrel de les brutals imatges filmades del crim a Charlie Hebdo. La famosa pel·lícula Zapruder, filmada per un amateur en el moment de l’assassinat de J.F. Kennedy l’any 1963, queda a l’horitzó; el film en 8mm va provocar un nou debat al voltant de l’ètica documental. Avui en dia això pot xocar ja que en un acte multitudinari hi ha tantes càmeres com persones i les imatges corren com l’aigua, el debat no s’ha tancat però ara l'ús que es fa de les imatges és pràcticament incontrolable. En el cas del genocidi nazi, el nombre elevadíssim de pel·lícules sobre el tema fa que el nostre punt de contacte amb aquest passat sigui a través de referents de ficció de la mateixa forma que les imatges de la primera mitja hora de Salvar al soldat Ryan són el gran referent en l’imaginari col·lectiu sobre el desembarcament de Normandia. La indústria cinematogràfica no tarda en prendre distància sobre un fet i poder realitzar-ne una ficció històrica. Un cop hem vist La vida és bella, El Pianista, El noi del pijama de ratlles o La llista de Schindler aquests passen a ser els negatius que emmagatzemem entre els records sense acabar de filtrar quin grau de veracitat donem a allò que veiem. Altres films han buscat rememorar aquest passat ignominiós de la història europea d’una forma que persegueix la subtilesa, en què la barbàrie queda latent sota la fràgil quotidianitat. La recent Ida n’és un exemple excel·lent, però també són il·lustratives El lector, Europa Europa o La decisió de Sophie. L’art no pot viure d’esquenes a la realitat però el dilema és com enfrontar-se a allò inexplicable. Primo Levi només va trobar una forma de seguir endavant després de sobreviure a l’holocaust: escriure detalladament tot allò que havia viscut. Després es va suïcidar.

A Israel, on la memòria és molt més viva, encara no s’autoritza la interpretació de la música de Wagner per evitar ferir sensibilitats, fet que genera molta controvèrsia. Es diu que mentre conduïen els jueus a la càmera de gas pels altaveus ressonaven les trompes wagnerianes. Però la música, l’art i Europa segueixen endavant amb les cicatrius del passat com aquell vell violí Storioni del Jo Confesso, capaç de sobreviure impassible a les atrocitats més grans de la història europea. El Pallars, sense anar més lluny, ha vist sorgir el turisme històric amb la recuperació dels camins per la llibertat. Mirar al passat com una necessitat; d’això el poble jueu ens en podria donar lliçons. El present ja és una altra cosa.