Divendres, 19 de juliol de 2024

Ramon Carrera Agulló (1947-1983): El vaivén del sucu sucu...

Sisco Farràs 25 d'abril de 2014 a les 08:00
El Ramonet del Nito va morir atropellat la revetlla de Sant Joan de 1983. Provenia d'una nissaga il·lustre. El seu padrí patern havia estat enterramorts. Un ofici que el va convertir en el protagonista principal de totes les llegendes locals relacionades amb cementiris, apareguts, fosforescències, morts vivents, llumenetes misterioses i taüts esquerdats. El seu moment de glòria es va produir durant un ball de Sant Antoni, al Cafè Degà, quan participà en una delirant conversa en rus amb el vell de l'Arreuaire. L'escena va quedar gravada en l'imaginari dels assistents com un dels moments més extravagants i humorístics de la immediata postguerra. 
 
Va créixer en un temps en què les gallines tenien accés als menjadors de les cases i compartien, amb gats i gossos, les deixalles dels àpats. De seguida es va fer notar per la seva alçada i per un caminar desmanegat on el moviment de les cames no coincidia amb el balanceig dels braços. A les fotos escolars apareixia sempre amb l'americana cordada i les mans a l'esquena. Com molts adolescents de l'època aviat va abandonar els estudis per posar-se a treballar.
 
Amb el treball va adquirir una força física, superior als joves de la seva edat, que exhibia públicament dues vegades a l'any: durant la Setmana Santa i per l'aplec de Sant Pere Màrtir. La Setmana Santa era el període de l´any en què se sentia més feliç. Una felicitat que augmentava a mesura que avançava la passió, mort i resurrecció de Jesucrist. El dijous a la tarda compartia protagonisme i força amb els companys: soroll de matraques per anunciar la Missa i brogit eixordador de les maces de fusta matant jueus. El Divendres Sant mostrava, en solitari, la seva autèntica fortalesa. En el viacrucis matinal arrossegava la creu, mentre que a la processó de la nit enlairava la imponent imatge del crist crucificat. La setmana culminava el diumenge de resurrecció en què se celebraven les caramelles. El Ramonet acostumava a portar la panera carregada d'ous o un llarg pal, acabat amb una cistella articulada, que atansava als balcons i finestres per recollir els productes de la plega.
 
L'altra festa on hi participava activament, era l'aplec de Sant Pere Màrtir. Durant molts anys va ser l'encarregat de pujar i baixar de la muntanya un enorme estendard. Quan arribava al poble, encapçalant el seguici, es recordava del servei militar. S'imaginava obrint una desfilada amb l'aire marcial d'un gastador. 
 
Al marge de la seva activitat com a portador d'imatges religioses i d'estendards, la presència del Ramonet també es feia visible en els balls on actuaven els homes orquestra. Des d'un racó de l'escenari observava, bocabadat, com el músic, que es presentava amb el nom de acordeonista-jazz y cantor, era capaç de llegir la partitura, de cantar, de tocar l'acordió amb les dues mans i de colpejar el bombo amb el peu dret i els platerets amb el peu esquerra. Li costava entendre com es podien coordinar al mateix temps sis accions diferents. Quan el ball estava en el moment més àlgid, algú l'animava a pujar a l'escenari. Després de fer-se pregar accedia al petit entarimat, agafava les maraques i intentava, inútilment, seguir el compàs de la música. Posteriorment, l'home orquestra li oferia el micròfon. Sempre cantava les mateixes cançons: Si Adelita se fuera con otro, Allá en el rancho grande i El baile del sucu sucu. A totes les interpretacions hi posava més entusiasme que destresa. L'entonació, ronca i desafinada, l'acompanyava amb un vaivé corporal on cada extremitat semblava tenir vida pròpia. Tanmateix, la grotesca comicitat de l'espectacle quedava esvaïda per la màgia de viure un instant irrepetible. L'instant en què tots els assistents al ball seguien, amb moviments moderadament obscens, el ritme de la música mentre cantaven:
 
"El vaivén del sucu sucu
Sucu sucu te voy a dar..."
 
Fora d'aquestes escasses expansions festives la vida del Ramonet transcorria com la resta d'habitants del poble: grisa, plana, ensopida. Quan acabava la jornada laboral acudia al bar de la plaça a prendre un vermut a granel amb olives. Era el moment més esperat del dia. Li agradava veure passar el temps des de darrera dels vidres del cafè. Al voltant d'una estufa de llenya explicava fabuloses històries d'amor. Algunes nits, mentre la gent dormia, observava, des del balcó de casa seva, com algunes dones casades entraven a un enorme casalot. A l'interior, una filera de senyores respectables del poble, abillades amb cotilleria fina i sedosa, l'esperaven. La seva preferida era una nou casada de perfil faraònic i aparatosa permanent. Quan algú li preguntava detalls més íntims o li suggeria la possibilitat d'acompanyar-lo a l'aventura nocturna, desplegava un somriure de conill, arronsava les espatlles i, amb la mà dreta, estrenyia compulsivament la cuixa o el braç de la persona que tenia més a prop.
 
Poc després, sortia del cafè i enfilava el carrer, buit, silenciós. Els seus passos, llargs i desmarxats, retrunyien sobre els còdols desgastats i brillants. De les finestres i balcons es filtrava una llum lletosa i els sons imperceptibles dels televisors. Durant el trajecte perseguia els gats amb estridents marrameus. Abans d'entrar a casa mirava el gran casalot de les dones casades. Tot estava fosc, desolat, inhòspit. Només les fulles del plataner de la Placeta de Capdevila es movien lleugerament provocant vagues ombres.
 

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

Participació