Dimarts, 25 de juny de 2024
concurs literari

Guanyadors del Concurs Literari Sant Jordi 2024 de les Valls de Cardós

El certamen està organitzat per l'Associació Cultural, Cívica i Esportiva de les Valls de Cardós i compta amb el suport de Pallars Digital

Pallars Digital Valls de Cardós | 13 de maig de 2024 a les 12:03
Primavera a la Vall de Cardós | Turisme Pallars Sobirà

Publiquem les dos obres guanyadores del Concurs Literari Sant Jordi 2024 de les Valls de Cardós, organitzat per l'Associació Cultural, Cívica i Esportiva de les Valls de Cardós. L'organització vol fer un agraïment per la seva participació als alumnes i les mestres de l'Escola els Minairons de Ribera de Cardós.

L'objectiu del concurs és promoure la llengua i la literatura catalanes utilitzant paraules pallareses i emprades a les Valls de Cardós. El diari Pallars Digital col·labora i dona suport al certamen literari amb la publicació dels relats guanyadors, que es poden llegir a continuació.


PRIMER PREMI: Ho sas prou tu!, de Fontibonhome

Les cremalls, ferms i elegants al mateix temps, aguantaven l’olla de vianda per demont del foc on gairebé tota la família hi eri roplegada buscant lo caliu i el descans després de la jornada.

Lo qui faltave per arribar, Jepo, lo cap de casa, entrà a l’estança amb una cara ben llarga. “Alguna n’haví passat” de seguit pensà la mestressa, Tura. La família sopà i tant aviat com lo més xic va escurar lo plat, Tura va fer espavilar la canalla per a que nessen a jaure. Van quedar-se la parella jove i les vells que ja sospitaven que d’alguna cosa greu s’haví de tractar.

Jepo deixà anar tot lo que s’haví contingut per no espantar als fills.

- Aguell carai de refotuda de donota mos l’està tornant a fotre! Antes de vinre cap a casa hai passat per la cort des tocinos, un des xics ja està mort i les atres estan com esvaïts no hi ha manera que esquerin bé, semble que ni popar volen fer, un parell me’ls hai trobat allí a un racó lluny de la mare arraulits i tremolosos com si hagueren de pernabatre en quansevull moment.

- Ai déu meu sinyó! La mossenpèria mos té mortificats als d’agueta casa! Déu mos agafe confessats...- S’exclamà la vella mentre mirà cap amont fent-se lo sinyal de la creu.

- Jepo... É vritat que les tocinets d’agueta anyada no estan fent re de bo, i de la poralla se n’ha mort la meitat, antes d’ahir va pernabatre una gallina... I lo de la mossenpèria no sé que pensar d’agueta dona... Mos mire d’aguella manera que fa glaçar la sang...- Digué la mestressa.

- Ja ho pots ben dir Tura... Aguella dona porte la maldat als ulls... Mala dona... Recordeu l’any passat que tenívom l’hereuet ascanyaulit i ansopidot?.- Intervingué lo vell.

- Ai sinyó... Si no fos que el vam enviar a passar l’istiu a Àneu allunyant-lo de les males arts d’agueta bruixa sé cap que li haurí passat... Al setembre va tornar tant esmolet!.- La vella digué entre laments.

- Doncs açò pot cap continuar aixins, al pas que anem l’any que ve no porem fer ni mandongo...- Recalcà Jepo.

- Fill si me vos fer cas... Domés sé d’un home que mos pot ajudar... Sap fer màgica però l’ampleie per a bé... Lo Buraut de Bressui! Mos sabrà dir si mos estan fent bruixeria o que coi mos està passant!.- Aconsellà lo vell.

- No se’n parli més! Ademà baixaré cap a devall a la ribera de Sort a troba’m amb aguet home del que hem parleu pare.- Li respongué.

L’endemà a ben dinat, emprengué lo camí direcció lo Serrat dels Capelletes, resseguint lo curs del Noguera de Cardós fins a Llavorsí, on farí nit.

Lo dia sigüent se llevà ben dematí i reprengué lo camí fins a Bressui. Arribà a Casa Buraut reconeguda perquè una flor de card, acompanyada per una branca de llorer i una pota de gall dissecada guarniven la porta. Lo bruixot l’obrí i el va rebre amb la seua mirada enigmàtica.

- Bon dia Jepo, la família la tiniu bé però el bestiar no puie ben esquerat... Passeu, passeu cap a dins que des maldecaps que teniu jo vos en donaré trellat!.- Li donà la benvinguda Buraut.

Lo visitant sorprès per la rebuda el seguí fins a una habitació fosca, i s’assentà davant una taula il·luminada per una espelma que aportava una mica de claror, tot just per veure que hi haví un plat ple d’aigua al centre. Conversaren. Lo bruixot tirà unes gotes d’oli al recipient i digué “si hi ha digú que vos fa algun malefici per a fer-vos perjudici que aparegue reflectida de siguida”, en aguell líquid es reflectí la cara de la Mossenpèria, Jepo amb la sospita confirmada i amb un punt de ràbia agafà la navalla que portave a la butxaca i ràpidament apunyalà l’aigua fent desdibuixà la imatge que hi eri apareguda.

Altre cop arribant a casa seua, al cap del poble es trobà aguella dona travessant lo carrer com si vulgués esquivar les mirades. Un mocador li tapave mitja cara. Van fer supo supo.

- Què t’ha passat a la cara?.- Li preguntà l’home mentre li venive un calfred intuint lo que podive haver causat.

- Pobre malparit! Ho sas prou tu lo que m’ha passat!.- Respongué la Mossenpèria renegant entre dents...

SEGON PREMI: Mil anys, de Roser Miquel Verdú

Una pila de rocs s’amunteguen a sota del camí de Benante. Ella espera lo mestre marger a l’ombra dels bedolls abans que lo sol d’agost encengui les pedres. Quan s’ha llevat, a Ginestarre, lo primer sol pintava los cims d’Aigüestortes i totes les altres muntanyes eren de color verd amagat. Ella ha aprofitat lo silenci de l’alba, quan les encantades renten la roba al safareig, per parlar-hi. Li ha dit que avui faria lo mur de pedra.

Sent un cotxe. És lo mestre, que surt del quatre per quatre i carrega les eines. Algun mal no el deixa caminar bé, porta la camisa malfargada i té un parell de taques a l’alçada de la panxa. Ella pensa que s’ha pentinat los cabells blancs amb les mans humitejades.

–Bon dia, diu ell. Ha buscat la mirada de la noia com si furro un gat mesquer.

–Bon dia.

El mestre porta dos regles d’un metre cada un, un cabdell de cordil, un nivell i una maceta. Ho deixa damunt del camí, que serà lo banc de fuster, i baixa fins als rocs agarberats per un extrem del mur trencat.

Des de baix, dret i amb los braços creuats damunt la panxa, observa los dos metres de mur que hauran de reconstruir. Després es gira i clava la mirada felina en los rocs agarberats, just a darrere los seus peus. No descreua los braços. Fa aquesta observació dues vegades, cap endavant, cap endarrere. Al final, aixeca lo cap i la mira a ella.

–Caldrà algun roc més.

Ella diu d’acord i baixa fins al seu costat. Ell col·loca un regle vertical a cada extrem del mur caigut. Agafa el cordill amb los dits gruixuts i endurits i uneix los regles fent uns nusots delicats. Quan ho ha enllestit, li demana a ella que li acosti lo nivell i comprova que la línia és correcta.

I comencen: ella tria un roc, ell el col·loca. Sovint li diu aquest no val res i ella el torna a la pila. N’agafa un altre. Ella li pregunta: petit, gran, pla, rodó? Ell, quan cal, amb la maceta n’esquerda algun i n’aprofita lo tros trencat adequat. De tant en tant dona uns copets amb la mà oberta al roc acabat de col·locar. Fa fressa de tot va bé. Lo mur va puiant i ella s’ha atrevit a col·locar algun roc. Ell mut, però si ha convingut ha afegit trossos petits de pissarra trencada per falcar-los. Després, los copets damunt.

–A la cara bona del mur, pedres boniques.

Ella li tria les boniques però ell li diu aquesta no val res i ella la torna a la pila.

–A la part de darrere, pedra lletja i petita –diu lo mestre.

Lo mur puia i lo sol espetega al fons de la vall. Avui ella no ha vist tots los verds de pins i bedolls des de Nequa fins a Fonteana. Deixa la feina un instant i puia al camí ombrívol a buscar la cantimplora. Li fan mal los ronyons. Beu. Lo mestre continua davant del nou mur, revisa l’obra feta i s’ajup a agafar un roc.

–Això no ho acabarem avui.

Ella baixa d’un salt al seu costat.

–Ho hem d’acabar avui.

Ell se la mira, com l’ossa solitària ferida. Col·loca lo roc que ella li acaba de donar, hi dona los cops d’aprovació i marxa.

Ella esbufega i puia a l’ombra. Treu l’entrepà de la motxilla, s’asseu i contempla la vall, encesa de verds rostits d’emergència climàtica. Té la samarreta bruta de regalims de pols i suor. Lo migdia l’aclapara i recorda l’alba i les encantades. Sadolla la set i torna a l’obra. Tria rocs i fa de margera. Els dona los copets amb lo palmell de la mà.

Sent el cotxe. A pas lent lo mestre es planta davant de lo mur. L’observa, toca els rocs nous i en treu la meitat.

–Volive avançar –diu ella.

Segueixen. Lo sol encara és alt.

–Ara rocs grossos. Allí n’hi ha.

Ella ha de fer uns quants viatges fins a un altre garber de rocs. Pesen i la calor la fa trontollar. Com lo caminar d’ell.

–Coronem –diu lo mestre.

Tots dos col·loquen rocs en vertical, los darrers, i senten la remor de les fulles de los bedolls que un aire lleuger fa bellugar.

–Estic contenta, diu ella.

Ell somriu per primera vegada.

–Mil anys! –diu tocant los rocs que coronen el mur.

A bocafoscant ella arriba a Ginestarre. Les muntanyes tornen a ser d’un verd amagat i ella li explica al pare que ha fet lo mur.



Altres notícies que et poden interessar







 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

Participació