Eduardo Marín: «Seria un premi absolut que els joves pastors utilitzessin de nou l'antiga indumentària»

Eduardo Marín Saez (Mahora, 1968) és mestre artesà i marroquiner, un ofici ancestral que malda per sobreviure en un món cada vegada més globalitzat. La seva figura i el seu art desprenen optimisme i vitalitat. Tot i que moltes feines artesanals s'estan perdent, no deixen d'estar valorades, i molts dels antics productes, estris i peces s'estan recuperant. Hi ha qui podria considerar que la seva és una lluita a contracorrent. Tanmateix, com apunta l'Eduardo, almenys amb ell no es perdrà.

- Quins són els teus orígens?

- Jo he nascut a un poble d'Albacete, Mahora, i m'he criat a Barcelona. Vaig ser allà fins des del 1975 i fins al 1992, quan vaig marxar al món rural. És el que m'agrada i la meva manera de viure i fer artesania.

- Com vas fer cap al Pallars?

- Vaig arribar l'any 2002 perquè em motiva molt la natura que he trobat aquí; aquesta relació tan maca em permet fer tota la meva feina al taller.

- Tens el teu taller a Peramea. Per algun motiu concret?

- Quan vaig arribar a aquest poble vaig estar tan a gust que m'hi vaig quedar. Vaig conèixer el Pallars a través de Peramea. Estic absolutament encantat.
 
- Per què creus que el teu ofici és un art?

- Perquè ho és. És un treball manual on has de posar molt de tu. No és una cosa mecànica, és molt personal.

- El passat mes de febrer et van donar el diploma de Mestre Artesà. Què suposa aquest reconeixement?

- Suposa un gran reconeixement personal de tota una trajectòria artesana. I representa que pots donar docència i presentar-te a premis. I personalment, a mi m'ha obert una mica la ment o la porta a una espècie de cuir més artístic.

- T'esperaves rebre aquest títol?

- Has de reunir uns requisits, i quan ho vaig fer, vaig presentar tot el que se'm va demanar. Però realment no podia saber si se m'atorgaria o no, perquè no és tan fàcil. He fet el que estava a la meva mà. Estic contentíssim.
 
- T'imagines fer la mateixa feina a la ciutat, lluny de les muntanyes?

- No, ni m'ho plantejo.

- Com és el teu dia a dia al taller?

- Visc molt relacionat amb la natura. M'aixeco, dono menjar als conills i les gallines, arreglo una mica l'hort i em poso a treballar al taller. Per a mi és molt important aquesta relació amb la terra.

«En l'artesania el temps és una cosa diferent de com el tenim organitzat»

- D'on treus els materials?

- Se'm va atorgar el diploma de Mestre Artesà com a marroquiner, una branca de cuir en què es fan cinturons, bosses, accessoris... Tot això surt d'Igualada.

- Totes les teves peces són artesanals. Quant t'ocupa de mitjana fer-ne una?

- És molt relatiu això. És absolutament manual, i per això és un ofici perdut, perquè és impossible competir amb tota l'evolució de les màquines. Però crec que si no queda ningú per cosir a mà, acabarem perdent aquest ofici. En l'artesania el temps és una cosa diferent de com el tenim organitzat.

- En tot cas, la qualitat varia molt fent-ho manualment.

- No hi ha color. És la tècnica ancestral que hem fet servir sempre, però que amb aquesta evolució industrial, doncs s'ha perdut. I la meva funció és que tot això no es perdi. 

- Quines peces t'agrada més fer?

- Vaig començar al cuir fa 30 anys amb un braçalet que em van ensenyar. No he rebut classes d'una escola o d'un ofici. Els braçalets de tota mena, que són i molt i molt variats, amb trenes, m'encanten. També m'agrada molt fer cinturons de moltes maneres. Pots fer moltes coses. I també les bosses.

- Tens un producte estrella?

- Em demanen molt les carteres, moneders... tenen molt d'ús. També bosses, i braçalets sobretot a l'estiu. És la peça més petita que podem fer i li tinc molt d'apreci. Mai l'he deixat de fer.
 
- Estàs participant en un projecte per recuperar la indumentària tradicional de pastor juntament amb l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu i el dels Pastors de la Vall d'Àssua. Com sorgeix?

- El projecte neix el 2009, quan Artesania de Catalunya necessita que els artesans recuperin diverses peces del territori. Llavors, a través d'Obrador Xisqueta em truquen a mi com a artesà local per recuperar la motxilla de pastor. Ho fem, es fa una exposició, i jo quedo encantat amb aquesta peça i amb la cultura pastoral.

I segueixo indagant i informant-me amb etnologia, amb Ramon Violant i Simorra, i quedo absolutament impressionat per les peces que es feien. Però observo que s'han perdut. Llavors sorgeix tot aquest projecte de recuperació i el Parc Nacional d'Aigüestortes i els dos ecomuseus veuen que és molt interessant, i aleshores agafa forma. I aquí estem.

«El meu objectiu és que la pell torni a revaloritzar-se»

 
- Quines peces heu recuperat?

- Una funda pel paraigua, que es diu embós; un culero, que serveix quan el pastor s'aixeca i no li entri tota la humitat; s'ha recuperat la cuera, una mena de capa de pell per protegir-se del fred; el davantal, fet amb pell d'ovella. Totes estan exposades a l'Ecomuseu dels Pastors de Llessui, i m'agradaria donar les gràcies a la Maria Pou, tècnica d'aquest ecomuseu, i al Jordi Abella, director de l'Ecomuseu de Valls d’Àneu. M'han deixat estudiar totes les peces i gràcies a això les hem pogut recuperar.

- Un altre objectiu del projecte és que els mateixos pastors tornin a utilitzar aquestes peces. 

- Clar, suposo que totes aquestes recuperacions ja estaran enfocades a aquesta nova generació que s'està creant amb les escoles de pastors. El problema és que aquesta cultura acabava amb aquells pastors que ara tenen 80 o 90 anys. I no s'ha transmès, per això s'ha perdut. Estaria orgullós si veig als nous pastors fent-se tota aquesta indumentària. Seria el premi absolut.

- El teu ofici està en risc per la crisi de la ramaderia?

- Totalment. He escoltat moltes vegades als pastors del Pallars dir que llençarien les pells al riu perquè només et donen un euro... El meu objectiu és que la pell torni a revaloritzar-se. Estem parlant d'una cultura on aquesta pell era com l'or. Per això, aquest projecte també vol aconseguir que la pell recuperi el valor que tenia. 
 
- Creus que és una lluita a contracorrent o fins i tot romàntica?

- No, crec que és una realitat i crec que algú ho ha de fer. És molt important recuperar-ho.

- Més enllà del d'artesà, creus que molts oficis en general corren el risc de desaparèixer? Avui sembla més important tenir una carrera...

- Estem al 2024 i molt avançats, amb la qual cosa oficis ancestrals estan tremolant i també molts altres oficis. Però jo seguiré lluitant per mantenir aquest antic ofici; és el meu destí. Vaig consagrar la meva vida a això, i amb això he d'acabar. No puc dir si es perdrà o no; el que tinc clar és que amb mi no.

- Com es podria revertir aquesta situació?

- Doncs la veritat és que ho veig complicat, pel ritme evolutiu que tenim. Només pensar amb la intel·ligència artificial... espanta. Lluitar contra el progrés és una mica complicat.



 Fes clic aquí per veure totes les entrevistes de Pallars Digital

---

  Col·labora!

Aquesta entrevista ha estat redactada gràcies a la recerca, el treball, el temps i l’esforç de professionals periodistes. Si valores la nostra feina, ara pots donar suport a Pallars Digital fent clic aquí sota:
   

Altres notícies que et poden interessar