Dijous, 30 de maig de 2024
Aixaldes

«Hesperion-83»: de Tunísia al Pallars amb tres camells

Es compleixen 40 anys de la curiosa expedició de més de 2.000 quilòmetres que va canviar la vida de cinc joves

Tomàs Garcia Espot Pallars | 14 d'octubre de 2023 a les 10:00
Cinc joves i tres camells, una expedició i un destí final: Salàs de Pallars | Cedida
 Aquest octubre, a la secció de reportatges Aixaldes, tornem per recordar un esdeveniment que fa 40 anys va marcar les nostres comarques. És la història d'una aposta i d'una aventura que van marcar la vida de cinc joves i, de retruc, un territori que fins aleshores només acostumava a sortir a la premsa per les visites de gent famosa o per les desgràcies que hi ocorrien. 

Salàs de Pallars, 1 d'octubre de 1983. Una multitud es congrega expectant davant l'ajuntament per assistir a un fet insòlit: l'arribada de tres camells. En un poble més avesat a veure mules, cavalls i vaques, l'aparició d'aquests animals exòtics i més propis del desert és, sense dubte, una autèntica excepcionalitat.

Tanmateix, que tres camèlids hagin arribat a Salàs no és, ni molt menys una casualitat. Tampoc es tracta de la cavalcada dels Reis d'Orient. Els genets que reposen sobre les gepes, uns joves que ronden la vintena, amb barba llarga i la pell bronzejada pel sol, són els principals responsables que un fet d'aquestes característiques s'hagi arribat a produir.


 

Els seus noms són Carles AlcoyMiquel BadaJordi i Rosa Leal i Narcís Fàbregas, i acaben de completar un viatge en camell de 2.879 quilòmetres. Fa tres mesos que van sortir de Zarat, una població de la costa de Tunísia, i han travessat el desert del Sàhara, creuat l'estret de Gibraltar fins a Almeria, i resseguit tota la costa Mediterrània fins a arribar al Pallars. És el final de l'expedició Hesperion-83, una aventura que els va canviar la vida.

Què va dur cinc joves catalans a embarcar-se en aquest periple pel desert, més propi d'un Lawrence d'Aràbia o d'una tribu tuàreg? L'origen de tot plegat cal buscar-lo en l'home que dirigeix la nombrosa comitiva que dona la benvinguda a aquells intrèpids aprenents de beduïns: en Llucià Riera.
 

L'aposta del tiet i el nebot

 
Tot comença mesos enrere, durant la sobretaula d'un sopar a Salàs de Pallars. "Ets un mentider, tiet, no m'ho crec". Així reacciona Carles Alcoy, un jove estudiant de 20 anys de Filologia establert a Mataró i arrels al Pallars quan el seu tiet Llucià li explica que li han regalat uns camells. Tot i l'escepticisme del nebot, la informació és certa, i és que Llucià Riera té tractes comercials amb Tunísia gràcies a la indústria pesquera.

Els beneficis per la pesca de tonyines no han fet més que pujar, però en Llucià no vol més dinars; ell "només" ha ensenyat a pescar a la gent d'allà. Però els locals no volen que marxi amb les mans buides i arriben a un tracte. Canviar les tonyines pels camells. "Fet!", com haurien dit dos firandants de la Fira de Salàs després del tracte.

Llucià Riera, al centre, amb els integrants de l'expedició. Foto: Cedida


"Si me'ls portes, te'ls regalo". El tiet llença l'ham i el nebot pica sense pensar-s'ho dues vegades. En Llucià li dona el contracte i li diu que es busqui la vida. "Aleshores anava bé de peles, havia treballat en una llibreria, i m'ho vaig prendre com unes vacances", explica Carles Alcoy 40 anys després. Dit i fet. Però què en farà dels camells? En Carles acudeix al Zoo de Barcelona, i arreglen els papers. Llum verda. Però qui l'acompanyarà?

Comença l'aventura

 
Acudeix al seu amic, en Miquel Bada, també pallarès, i li fa la sorprenent proposta. Tampoc s'ho pensa molt. "La veritat és que a casa no es van sorprendre massa", assegura Bada. El que sí que va fer el seu pare, en Francesc-Xavier Bada, futur alcalde de la Pobla de Segur i diputat al Parlament de Catalunya, va ser trucar un amic seu de l'Agència EFE, en Joan Font, que va fer una petita entrevista a aquells joves somiadors.

Va sortir publicada a quatre o cinc diaris, i també els van fer anar a la televisió. L'assumpte va agafar tanta volada que la cosa ja no tenia aturador. "No ens podíem fer enrere, recorda Bada, teníem un compromís amb la societat". Doncs cap a l'Àfrica hi falta gent! Només falten la resta d'integrants de l'expedició: en Narcís Fàbrega, un amic d'en Carles de Mataró; en Jordi Leal, de 24 anys, que ha acabat la carrera de Medicina, i la seva germana, la Rosa, que fa poc ha començat a sortir amb en Miquel.

«En ma vida he estat tan en forma»
 

Després que en Llucià Riera hagi comprat un Land Rover i l'hagi reconvertit en una mena de caravana improvisada, els quatre joves de l'expedició comencen el seu periple (la Rosa Leal s'incorporarà més endavant). Només falta batejar l'expedició: es dirà Hesperion-83 en homenatge al Jardí de les Hespèrides, aquell paratge mitològic que alguns situen prop de la serralada de l'Atles, al Marroc, i que segons els antics grecs, les seves nimfes custodiaven l'arbre de la vida, les pomes del qual atorgaven la immortalitat.

Mites a part, el maig de 1983 Alcoy, Bada, Leal i Fàbregas se'n van Península Ibèrica avall i creuen l'estret de Gibraltar. Després dels primers problemes per creuar la frontera amb Algèria, finalment arriben a la ciutat costanera de Mareth, a Tunísia. Allà els esperen dos camells, però en mancarà un altre, concretament una camella, perquè els dos mascles puguin tirar endavant.

L'expedició es va batejar com a «Hesperion-83», en honor al mitològic Jardí de les Hespèrides. Foto: Cedida


Ja tenen la triple recompensa i, evidentment, també la bategen: els camells es diran CorneliMariano Antònia. Ara bé, petit contratemps. "Pensava que ens trobaríem uns camells preparats, amb les seves cadires, però no va ser així", relata en Miquel. "Allà els camells eren com els ramats de vaques o ovelles d'aquí, ningú tenia experiència en muntar-los. I així van passar la primera setmana a Tunísia, construint les selles i aprenent a dirigir aquells animals amb què haurien de viatjar durant tants quilòmetres.


Sangoneres, contrabandistes i febres al Marroc


Amb tot l’equip preparat, doncs, els nostres protagonistes es van posar en marxa. Els tres camells davant, i el Land Rover -conduït per torns per Miquel Bada i Jordi Leal- tancant la comitiva. Res feia aventurar que allò seria precisament un camí de roses. Feien uns 45 quilòmetres diaris, gairebé sempre per camins sense asfaltar, però també per un desert de sal, que els va ocupar un dia sencer. "En ma vida he estat tan en forma", exposa Carles Alcoy.

Els camells, però, tiraven endavant sense massa esforç ni menjar. Amb els matolls n’hi havia prou. Per guiar-se, els joves beduïns seguien les línies elèctriques i els oleoductes. De problemes i anècdotes, però, com les mil i una nits: un tarter. Una d’elles va afectar un dels camells, que tenia sangoneres a la boca. Sort que tenien un metge a bord, però ai l’as: Jordi Leal es mareja a si veia sang. “A mi em feien por els animals; no tenia esperit aventurer”, relata. Així doncs, va caldre posar-se la bata de cirurgià improvisat, i les bèsties finalment van ser arrencades del pobre camèlid.

Feien 45 quilòmetres diaris per tota mena de deserts. Foto: Cedida


Un altre dia, tal com explica Carles Alcoy, quan encara eren a Tunísia, una multitud els va perseguir perquè es pensaven que eren uns saquejadors de camins. Ja a Algèria, van trobar-se caixes de contrabandistes enmig del desert, i abans d’entrar en aquest país, els volien barrar el pas per uns suposats problemes burocràtics. “En realitat volien cobrar un suborn; érem molts innocents”, recorda Alcoy.


I si dormir cada nit al ras, el cansament, l’estrès o punxar sovint alguna roda del tot-terreny no fos suficient, a vegades també havien de demanar diners per telegrama a les famílies. Carles Alcoy considera que tot plegat va suposar un valuós aprenentatge: “Va ser un viatge de formació. Nosaltres érem uns crios de casa, i allò ens va canviar la vida. Vam assumir la responsabilitat d’espavilar-nos sols”.

«Érem uns crios de casa, i allò en va canviar la vida»


Xino-xano, Hesperion-83 va arribar al Marroc. Allà, nova prova de foc: Narcís Fàbregas agafa unes febres i malda per continuar a l’expedició. En aquest cas, Jordi Leal aquí sí que va poder intervenir de primera mà. “Li vaig anar donant antibiòtics, i amb el darrer que quedava li vaig dir «avui et curaràs», i així va ser”, rememora Leal.

Arribats a Melilla, i després que la Guàrdia Civil els convidés a whisky i pernil salat (ho havien trobat a faltar), els quatre joves es van disposar a deixar enrere l’Àfrica i creuar l’estret per arribar a Almeria. Camells al ferry, i cap a la península altre cop. A la ciutat andalusa, Narcís Fàbregas va ser reemplaçat per Rosa Leal (i no per unes febres, sinó per recuperar uns exàmens de la universitat).

L'expedició a punt de creuar la frontera amb Catalunya. Foto: Cedida


Quedava -per dir-ho d’alguna manera- la recta final. Costa mediterrània cap amunt. En territori espanyol, però, les anècdotes no es van pas aturar. A València, per exemple, van ser escortats per la policia nacional. Tal com recorda Alcoy, un agent ben trempat anomenat Pedro va decidir pujar a un dels camells i, pistola en mà, va voler emular un vaquer de l’oest al crit de “¡Esto es como el John Wayne! La brometa de Pedro el policía per poc no provoca que el camell es desboqués i provoqués una desgràcia.


Ensurts a part, l’expedició finalment va arribar a terres lleidatanes el mes de setembre, generant imatges ben curioses i inèdites: tres camells passejant per la Rambla Ferran de Lleida. Les següents parades acostaven cada cop més els protagonistes al seu destí final: Os de Balaguer, Àger… La nit abans d’arribar, el 30 de setembre, fan cap a Palau de Noguera, i allà, ja amb les famílies, van celebrar l’aventura que estava a punt d’acabar.

L’endemà, passant per Tremp, en Narcís Fàbregas, que ja s’havia reincorporat, tampoc va deixar passar l’oportunitat de sentir-se en un western per un dia. Davant l’Hotel Segle XX, va lligar el camell a una reixa, va entrar al local enfundat amb un barret, i es va dirigir a la barra tot dient “camarero, un whisky. Sortint de la capital del Pallars Jussà, la festa va començar; multitud de vehicles seguien la comitiva, que ja era a les portes de Salàs de Pallars preparada per a una rebuda triomfal.
 

La gent de Salàs observant un dels camells. Foto: Cedida


Un punt d'inflexió per al Pallars

"Aleshores el Pallars no sortia als diaris, explica Carles Alcoy, només si venia el rei o si hi havia algun accident; no passava res". Hesperion-83, però, va ser un punt d’inflexió, defensen els protagonistes, i va ajudar a situar les comarques pallareses al mapa. El que no fan cinc joves dalt de tres camells…no ho fa ningú. Tot plegat, gràcies a una aposta entre un tiet i el seu nebot, que tot i complir-la, no va ser el vencedor. "L’aposta la va guanyar en Llucià -reconeix 40 anys després- perquè ens va formar. Som com som per això".

La resta d’integrants de l’expedició opina el mateix. "Em va canviar molt la vida", explica Miquel Bada. "Vaig perdre la por a viatjar i a adaptar-me a diverses cultures; va ser un abans i un després". El viatge va ser intens, sense dubte, amb penúries i alegries, però per a Bada, "el record global és més que positiu".

«L’aposta la va guanyar en Llucià, perquè ens va formar. Som com som per això»
 

I encara més positiu va ser més tard, i arran d’aquesta experiència, a escala professional. En tornar a Barcelona, Jordi Leal va crear una empresa en el sector informàtic. Aleshores va pensar en el seu cunyat, en Miquel, perquè l’ajudés. "Jo no en tenia ni idea, però tampoc teníem idea de camells quan vam anar a Tunísia, i vaig entrar-hi". Al final, el món del software ha sigut la seva vida, i l’empresa Adobe, el seu gran projecte.

"Aprens que sempre has de tirar endavant", diu Jordi Leal. "És un aprenentatge per la vida, caus i t’aixeques". Per a ell, Hesperion-83 també va servir per saber compartir: "La convivència amb quatre persones té les seves dificultats, però llimes conflictes, i aprens a no mirar enrere”.

«Hesperion-83», 40 anys d'una experiència inoblidable. Foto: Cedida


I què se'n va fer dels tres camells? Doncs els van tenir un any a Mataró, i van fer diferents "bolos" en diversos llocs. El Mariano finalment va anar al Zoo de Barcelona, on va viure una colla d'anys, "menjant massa i caminant poc", explica Carles Alcoy. En Corneli, per la seva banda, va fer cap a les Espanyes, i va viure durant la resta de la seva vida al Zoo de Madrid.

Finalment, l'Antònia va anar a parar a mans d'un particular, un amic del Jordi Leal, que poc després la va vendre a les Quadres Andreu de Gavà. Allà, va parir un petit camell, i anys més tard, els nostres protagonistes fins i tot la van veure en una Cavalcada dels Reis d'alguna població de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, probablement Molins de Rei.

 

El llegat d'«Hesperion-83»

 
Independentment de com es vulgui descriure aquesta aventura, és innegable que Hesperion-83 encara roman en la ment de molts pallaresos i pallareses com un fet històric. I no només per la repercussió que va donar al Pallars, sinó també pel que va significar per a aquells joves que van voler sortir de la seva zona de confort i explorar els seus límits.

La societat de 1983 és infinitament diferent de l'actual. Viatjar, per exemple, resulta molt més fàcil, en part gràcies a l'avenç de les comunicacions i les noves tecnologies. Tanmateix, ens hem instal·lat en una certa comoditat a l'hora d'afrontar nous reptes i, en molts casos, hem oblidat què és la cultura de l'esforç. En aquest sentit, seria bo que cadascú visqués el seu Hesperion-83 particular. Mai és tard.

L'expedició encarant la seva recta final, a l'entrada de Salàs de Pallars. Foto: Cedida



  Col·labora!


Aquest article ha estat redactat gràcies a la recerca, el treball i l’esforç de periodistes. Si valores la nostra feina, ara pots donar suport al projecte:



 Fes clic aquí per veure tots els reportatges de Pallars Digital

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

Participació