Senyor director,
Fa molts anys que soc veí de Farrera de Pallars. Farrera, és un poble molt petit que es troba a la vall de la Coma de Burg. Quan t'hi vas acostant per carretera vas veient els prats, les nogueres, els riuets, els pollancres, els cirerers, l'ermita de la Mare de Déu de la Serra, una esglesiola romànica que fins no fa pas gaire ha estat utilitzada com a quadra per el bestiar.
Tenim tots els colors del món, quan arriba la tardor, aquesta acostuma a tenir una bellesa un pèl decadent. El poble s'ha anat transformant lentament, l'agricultura i la ramaderia està passant a millor vida, i una de les poques sortides que els queda a aquestes valls és el turisme i tot el que comporta.
Però no és de Farrera i dels seus encontorns del que vull parlar, no. El motiu d'aquestes ratlles no és altre que parlar de la mai prou ponderada política que dediquen als pobles de l'alta muntanya. Ara fa uns dies, el meu amic Ramon de Besolí, el pastor,
ha hagut de marxar per cames del poble per culpa de l'atac d'un ós al seu ramat d’ovelles. La notícia ha estat molt comentada i rebuda de moltes maneres.
La política (programada des de les altes instàncies de la metròpoli) que apliquen als nostres pobles fa masses dècades que grinyola, ja que la cosa es caracteritza en poques paraules per una gran afició a viure bé rere una taula de despatx i una petita afició a treballar pel bé d'un país que desconeixen en molts, per no dir en tots els seus àmbits, això sí, quan ho fan és perquè es noti. No es diferencien doncs de la resta d'institucions de l'Estat.
Les persones que ho porten són una mica peculiars, és aquella gent que arriben a la direcció d'aquests llocs de responsabilitat per unes corruptes gestions o bé perquè les corruptes estructures jeràrquiques ho permeten. No m'agradaria entrar en detalls o en novel·les de cavalleria, però el que ens queda clar a la gent que habitem aquest lloc és que sense ramaderia (cada cop més recessiva) i donant prioritat a un Pallars Sobirà com a parc temàtic de l'alta muntanya tant a l'hivern com a l'estiu (no cal entrar en detalls de totes les propostes turístiques que hem de suportar), la cosa va per la tartera.
El que queda clar és que el nostre poble sense el Ramon perd una identitat que ha costat anys i panys fer-la. El que feia el Ramon aquí dalt no tan sols era mantenir un ramat, la feina era vital i necessària per mantenir uns espais que es troben en un estat llastimós. El debat de l'ós és esgotador, etern i la solució sempre ha set fer polítiques que no miren per la gent que habita el territori, amb la qual cosa el fracàs està garantit. De què collons em serveix que el Ramon em digui que es queda amb la solidaritat de la gent i companys de professió, que manté l'esperança que aquest episodi serveixi perquè es prenguin mesures i cap altre ramader hagi de patir el mateix que ha patit ell.
Dos atacs consecutius d'ós han precipitat el tancament de l'única explotació d'ovelles que teníem a Farrera. Menys mal que ens queden els quads, els andorrans amunt i avall, expedicions de 4x4 o motos de trial (tots ells destrossant pistes), boletaires que es perden al bosc, caçadors vinguts d'arreu per disparar a tot allò que es belluga... com podem veure, tota una alternativa a la ramaderia i la pagesia.
Estic molt més tranquil perquè des del Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural han posat fil a l'agulla i han proposat mesures de prevenció per aplicar a l'explotació, que si gossos de protecció, tancats en pleta electrificats per protegir el bestiar durant la nit, però no s'implementaran, perquè com el Ramon es jubila, no cal. Sou uns campions, sí senyor. Ja hi tornem amb les bones paraules sense cap solució?
El més greu de tot plegat és que moltes finques del nostre municipi es quedaran sense pasturar i de forma progressiva anirem veient el seu abandonament i com el bosc se les menja. Lamentable que una tradició familiar transhumant de quatre generacions s'hagi acabat d'aquesta manera tan deplorable i atropellada. L'ós està bé?
Miquel Mallafré Santilario
