Senyor director,
Aquests dies en els quals molts de nosaltres ens trobem confinats a casa a causa del coronavirus m'estan fent pensar irremeiablement en la situació que viuen eternament les persones amb diversitat funcional.
La majoria de nosaltres estem vivint una situació a la qual costa molt d'adaptar-nos, donat que de cop i volta ens veiem privats de sortir de casa, de realitzar allò que creiem era el més bàsic, d'haver de seguir protocols per qualsevol passa que fem, hi ha persones (estat d'emergència) que decideixen què és el que podem fer i el que no, i, fins i tot, estem experimentant situacions de manca d'intimitat als nostres propis habitatges (on ni tan sols podem posar un peu a les zones comunes). Hi ha moltes persones que es pregunten si això no està suposant una manca d'exercici de drets (evidentment així és, però és per un bé comú). No obstant, afortunadament, aquesta situació serà temporal.
Per la majoria de persones amb diversitat funcional, la situació que he descrit a les línies superiors no és pas una situació temporal, donat que el col·lectiu esmentat acostuma a veure trepitjats els mateixos drets descrits, aspecte que els sumeix en una situació d'etern confinament. Moltes d'aquestes persones necessiten ajuda per sortir de casa, han de realitzar protocols mèdics diàriament, han d'acceptar que altres persones prenguin decisions sobre la seva pròpia vida (també l'Estat), han de conviure amb una possible manca d'intimitat, molt probablement no podran arribar (fer funcionals) a totes les zones de la seva casa i, en molts dels casos, es troben condemnats a una pena de presó domiciliària eterna perquè els seus veïns es neguen a construir una rampa o un ascensor. I si tenen la gran sort que han pogut superar tots els obstacles i han pogut sortir de casa, es trobaran amb obstacles arquitectònics i persones que aparquen els seus cotxes on no ho han de fer, o persones que deixen les deixalles allà on no toca, que els hi impediran el pas.
En moltes ocasions aquestes persones acaben vivint en macroresidències, quan aquesta opció hauria de ser l'última i no pas la primera de les opcions, el que suposa un espai de segregació que fa que el col·lectiu esmentat no es relacioni en el dia a dia amb altres persones que no siguin els seus companys i la seva família; i afavoreix situacions de discriminació social, doncs el desconeixement crea distància i afavoreix l'estigma social.
Desitjo que aquesta situació, almenys, ens estigui servint per mirar a les persones amb diversitat funcional amb normalitat i els donem el nostre suport/acompanyament, per ajudar-los a trencar totes les barreres físiques i mentals que no els permeten ser totalment autònoms i, per tant, lliures, el que en realitat és el seu dret genuí universal com a ciutadans.
Sigrid Lasala
Estudiant del grau de Dret
