Ni tot ni res

Senyor director,

Des del Pirineu, les coses les mirem diferent. La realitat ens obliga a ser pràctics. Aquí sabem que no costa el mateix portar un metge a un poble de cinquanta veïns que a un barri de cinquanta mil habitants. Sabem que mantenir una escola oberta, una carretera neta a l’hivern o un servei d’emergències en un territori dispers és més car, però també més necessari. I sabem, sobretot, que si el sistema no ho té en compte, el territori s’aprima.

Per això, quan parlem del nou model de finançament, i sento dir que el criteri de la població ajustada és injust o un invent interessat, em sorprèn. Aquí entenem bé què vol dir. Vol dir que el que es reparteix no són diners “per cap”, sinó capacitat real de prestar serveis. I això no només és just: és la base de qualsevol sistema que vulgui garantir igualtat d’oportunitats, visquis on visquis.

De fet, aquest principi no és nou ni estrany. És el mateix que inspira el nostre sistema electoral, que fa que els territoris més despoblats estiguin sobre-representats perquè, si no fos així, quedaríem invisibilitzats. Estar en contra de la població ajustada és, en el fons, negar aquest principi bàsic d’equitat territorial.

Dit això, no n’hi ha prou amb dir que un nou model “ens beneficia” o que “ens apropa a un millor finançament”. La pregunta clau és una altra: per què aquest nou model és millor?

Ho és, primer, perquè posa ordre. El sistema actual és complex, sí, però el problema no és la complexitat. La gent sap que gestionar una realitat diversa és difícil. El que cansa i acaba desgastant la confiança és l’opacitat: quan no s’entén com es calculen les bestretes, quan no és clar què aportes i què reps, quan el resultat sembla arbitrari. 

Aquest nou model fa un pas important cap a la transparència: estableix regles més clares, traçables i explicables. I això, en democràcia, no és un detall tècnic: és una condició de legitimitat.

És millor, també, perquè afronta una injustícia coneguda però mai resolta: el desequilibri entre qui recapta i qui paga els serveis. Les comunitats autònomes assumim la major part de la despesa en sanitat, educació i serveis socials, mentre que l’Estat ha anat concentrant més capacitat de recaptació. El nou model introdueix una injecció clara de recursos (gairebé 21.000 milions d’euros) per corregir aquest desequilibri. No és un privilegi: és una correcció necessària perquè el sistema aguanti.

I és millor perquè, per primer cop, posa en pràctica una idea que fa anys que plana sobre el debat: la ordinalitat. Dit de manera senzilla, garantir que el que paga cada comunitat guardi una relació justa amb el que rep. Si l’esforç no té cap correspondència amb el resultat final, el sistema és injust i, al final, es debilita. 

Amb aquest nou model, Catalunya passa, de ser tercera a aportar i desena a rebre, a ser tercera a aportar i tercera a rebre, en termes de població ajustada. Això no elimina la solidaritat: la fa més justa i més estable.

Un bon sistema de finançament no és una batalla entre territoris. És una eina per fer país. Un país on viure a la muntanya, al camp o a la ciutat no impliqui drets diferents. On la complexitat i la pluralitat del territori no sigui un problema a dissimular, sinó una realitat a assumir i a cuidar.

Aquest nou model no ho resol tot, però obre un camí: tenir més recursos, poder decidir més, assumir millor les responsabilitats i repartir millor entre territoris.

Un camí que es concreta amb fets: 4.686 milions d’euros addicionals a partir del 2027, un increment del 13,35% en recursos, una reducció de les desigualtats territorials de més de la meitat, i garantir que la solidaritat no penalitzi injustament l’esforç que fan els catalans.

Aquest camí no s’acaba aquí. Continua amb la negociació bilateral del finançament de les competències exclusives (com els Mossos d’Esquadra, el sistema penitenciari o la política lingüística) i amb el reforç de la capacitat d’inversió, augmenta la capacitat tributària, la Generalitat tindrà més recursos que l’Estat en els dos principals impostos, IRPF i IVA, reforçant així l’ autonomia financera. I, sobretot, d’execució dels pressupostos. Perquè governar també vol dir que allò que es pressuposta es faci realitat.

Alguns diran que tot això no és suficient. D’altres, que trenca el sistema. I aquí convé dir-ho clar: és molt fàcil instal·lar-se en el “tot o res”. Uns ho fan per dir que qualsevol canvi és insolidari, d’altres, per dir que només serveix el trencament total. És una posició còmoda. No obliga a governar, ni a negociar, ni a assumir límits.

Lo difícil és mullar-se. Lo difícil és fer propostes que siguin possibles. Lo difícil és avançar, encara que sigui pas a pas, cap a un sistema millor. I aquesta és, al meu entendre, la responsabilitat de qui entra en política: no només tenir raó, sinó fer que les coses passin.

Neus Comes i Pon
Diputada del PSC per Lleida, Pirineu i Aran al Parlament de Catalunya