Els sona el nom de Fortunio Bonanova? Saben que aquest actor mallorquí, nascut a la darreria del segle XIX, va ser, segons el gran Orson Wells, un "meravellós protagonista romàntic?" Saben que el genial director nord-americà li va crear expressament per a ell el paper de Matiste, el professor de cant a Ciutadà Kane? I que per a alguns Fortunio ha sigut el millor secundari de la història del cinema?

Saben que als anys quaranta Bonanova va compartir quatre pel·lícules amb el gran Tyrone Power, del qual avui commemorem seixanta anys de la seva mort? Saben que, en realitat, Fortunio Bonanova s'anomenava Josep Lluís Moll? "M'anomenareu Fortunio Bonanova. Sí. Fortunio per la fortuna a què aspiro i Bonanova pel santuari que dóna nom al meu barri". El seu nom, doncs, és un homenatge a la seva terra, Mallorca, i al seu barri de Bonanova.

Un nom que, després de passar per Madrid, per diverses ciutats italianes i per Barcelona –on va fer de baríton en una companyia de sarsueles– als anys trenta va volar en direcció als Estats Units sense saber ni una gota d'anglès. I allà, a la dècada següent, li va arribar l'èxit com a actor, un èxit inicialment envoltat per una aurèola en què es barrejava "la sensación española en América" amb el paper de solter d'or de Hollywood (amb el permís de Gary Cooper).

"El meu cor és molt gran i hi caben totes les dones que vulguin trobar consol en ell. És molt bonic estimar les dones, estimant les dones es viu tranquil i s'assaboreixen estones encantadores, mentre que estimant la dona (en singular) es perd el temps i es pateixen decepcions a cada pas".

Però més enllà de frases com aquesta, el cert és que Fortunio Bonanova va participar en més de vuitanta pel·lícules, algunes de les quals formen part de la història del setè art. Per exemple –a banda de la ja mencionada Ciutadà Kane–, Cinc tombes al Caire, de Billy Winder; Perdició, una de les pel·lícules més importants del cinema negre; El fugitiu, de John Ford i protagonitzada per Henry Fonda, o Per qui sonen les campanes, ambientada a la Guerra Civil Espanyola, amb el mencionat Gary Cooper i Ingrid Bergman com a actors principals.

Però després dels èxits dels anys quaranta van arribar els cinquanta. I amb ells la caiguda. El descens als inferns. Els contractes van desaparèixer i Fortunio –un home amb la mà foradada, que havia dilapidat tots els diners que havia guanyat– es va trobar amb seixanta anys sense feina i sense diners. Lluny quedaven les festes, les fantasies i els negocis ruïnosos. De res va servir el seu intent de reinventar-se com a cantant amb les actuacions del grup Fortunio Bonanova and the Glaumoramas per hotels de mala mort.

Bonanova va morir oblidat i sense el glamur que li havia permès ser, en paraules de Cabrera Infante, "l'únic actor capaç de robar escenes al mateix Orson Welles". Però no es pot negar que va tenir una mort coherent amb la seva vida. Es va produir l'any 1969 a Los Angeles. Fortunio es trobava al teatre, on tenia lloc una representació de Madama Butterfly. L'actor mallorquí es va aixecar per aplaudir i va caure fulminat per una hemorràgia cerebral. Geni i figura fins a la sepultura!