Beatriz Novell Farré (1919-2003): L'elegància del midó

Va formar part de l'estol de joves que van emigrar a Barcelona a la recerca de nous horitzons. Es tractava de noies, amb escassa formació, que tot just entraven a l'adolescència se'ls plantejava el dilema de quedar-se a casa de l'hereu o marxar a la gran ciutat. La primera opció conduïa directament a la solteria, al treball no reconegut ni remunerat i a marcir-se lentament en una habitació allunyada del foc. La segona possibilitat consistia en agafar el cotxe de línia i, una vegada travessat el coll de Comiols, esborrar ràpidament els paisatges del passat.

La Beatriz Novell va aprendre molt aviat que els cotxes de línia que passaven per Salàs tenien la darrera parada a la Pampa. En pocs anys de diferència dos dels seus germans, Francisco i Lluís, havien emigrat a l'Argentina en un viatge sense retorn. Mai més els va tornar a veure. Ella també va decidir marxar, més a prop que els seus germans, a la ciutat on s'acabava la terra i començava el mar. Li havien dit que al costat del mar hi feia menys fred. Aquest era l'autèntic objectiu de la seva marxa: buscar una casa arrecerada i una habitació calenta on no passar mai més fred. 

Anys després, quan va tornar al poble a veure la mare vídua, no semblava la mateixa. Aquella nena arrupida i menuda, que passava desapercebuda per a tothom, s'havia convertit en una senyora de modals exquisits. Les seves mans, fines, delicades, amb les ungles pintades, contrastaven amb la pell arrugada i resseca de les dones del país. Algunes tardes anava a visitar a parents i amics. Abans de sortir de casa es mirava al mirall: la permanent, el mocador de seda nuat al coll, el jersei color crema i la faldilla prisada havien d'estar col·locades en perfecta simetria. Als petits els portava de regal un joc de taula. Mentre agafava delicadament la tasseta de cafè, explicava, amb parsimònia i precisió, retalls de la seva vida.

A l'arribar a Barcelona havia entrat a servir a casa de Miquel Mateu Pla, alcalde de la ciutat i conegut popularment com Mateu dels ferros per la seva vinculació amb la indústria metal·lúrgica. Sempre havia pensat que treballar de criada consistia en fregar, escombrar i cuinar, però de seguida es va adonar que a les cases importants el servei domèstic, a més de ser molt nombrós, estava summament jerarquitzat i especialitzat. Quan es va posar l'uniforme i li van ensenyar les seves dependències, un petit dormitori i una saleta lluminosa destinada a planxar la roba dels senyors, va recordar el fred que havia passat a Salàs.

En poques setmanes va aprendre a planxar, però va tardar molt més temps en conèixer la complicada alquímia del midó. La barreja d'aigua i midó que havia d'emprar per planxar la roba variava segons les teles, els colors i les parts del teixit. Va començar amb una fórmula fixa que utilitzava per la roba llisa i blanca. La dificultat sorgia quan, després dels llençols i de les estovalles, apareixien els cobrellits brodats, els volants d'organdí, la roba interior amb puntes, els enagos de cotó, les tavelles de les faldilles i els punys i colls de les camises. Cada peça requeria una dosi i una tècnica d'aplicació del midó diferent. El més mínim error apareixia, sota la planxa, en forma de taques esvaïdes i emblanquiments sospitosos que, en molts casos, només ella percebia. 

Els dijous a la tarda anava al Passeig de Gràcia a mirar els aparadors de la tenda Santa Eulàlia on s'exposaven els vestits que comprava la senyora. Allà va descobrir que la bellesa de les faldilles amples, que s'havien posat de moda aquells anys, no estava en els estampats o en el disseny sinó en el punt exacte de midó que precisava cada teixit i en la perfecta geometria dels plecs. El mèrit, doncs, no el tenien els fabricants o les modistes sinó les planxadores. Era aleshores quan, íntimament, se sentia orgullosa d'haver descobert tots els secrets de la planxa i del midó. Quan desplegava, sobre la post de planxar, la irregular geografia de la roba arrugada sabia perfectament quina tècnica havia d'utilitzar per aplanar els plegaments, com donar rigidesa a les puntes i brodats, quin grau de tibantor havia d'adquirir cada blonda, i, sobretot, reconèixer el so que emetia el midó una vegada s'havia assecat. El resultat de tots aquests coneixements acabava dins d'un armari amb la roba plegada i col·locada en perfecta simetria.

Les amigues de Salàs, que no acabaven d'entendre com l'acte rutinari de planxar la roba podia ser tan complicat, l'escoltaven amb una barreja de perplexitat i admiració. Una admiració que augmentava mentre explicava la seva estada a París. Al senyor Mateu l'havien nomenat ambaixador i, acompanyat de la família i del servei, va traslladar les seva residència a la ciutat del Sena. Les dependències de la nova casa eren una mica més grans que les de Barcelona però el treball seguia sent el mateix. Només es va veure obligada a canviar la fórmula de dissolució del midó i l'aigua. L'etiqueta diplomàtica incrementava la rigidesa dels vestits i, conseqüentment, el percentatge de midó. Els dijous a la tarda buscava, als aparadors dels Camps Elisis, faldilles d'alta costura mal planxades.

Al llarg dels anys la Beatriz va treballar en altres cases importants de la burgesia catalana. En algunes, com la dels barons d'Esponellà, alternava la custòdia de la roba amb la feina de mainadera. Els dies de festa, quan no sortia a mirar aparadors, se'ls passava escoltant música i jugant a cartes o al parxís. 
 
La jubilació, la incapacitat de la mare i el retorn definitiu a l'habitació allunyada del foc, van coincidir en el temps. Fins al final, però, va mantenir l'elegància del midó.