Noemí Busquets: «L'Esperanceta patrocina les ovelles negres que tots portem dins»

La Noemí Busquets (Bràfim, 1984) ens atén per telèfon quan la boira tot just acaba de caure sobre la ciutat de Tremp. Fa cinc anys que torna a ser pel Pallars, i concretament a les Valls d'Àneu. El lloc on va passar la seva infància i on tant ella com el personatge que encarna, l'Esperanceta de Casa Gassia, s'han format i evolucionat al llarg dels anys. Una formació eclèctica i contínua. Quan parlem amb la Noemí, en el fons sabem que estem parlant amb dues persones, dues veus i dues visions sobre el món i el Pallars.

- Quins són els teus orígens?

- Vinc de l’Alt Camp, d'un poble molt petit que es diu Bràfim. Vaig pujar cap al Pallars quan tenia nou anys, arran de que la meva mare va tenir una metàstasi pulmonar i després de sortir de l’hospital els metges li van recomanar que havia de canviar d’aires i anar cap a un indret més sa. I vam decidir pujar cap al Pallars.

- I des llavors has viscut aquí dalt?

- Vaig estar fins a 4t d’ESO a Esterri d'Àneu, i després vaig fer el Batxillerat a Tarragona ciutat. I amb 18 anys vaig anar a Barcelona, on he viscut 15 anys. Allà vaig estar al Col·legi de Teatre.

- Quan neix el personatge de l'Esperancenta?

El personatge ja té 16 anys. El que passa és que ara que fa cinc anys que visc al Pallars el personatge ha crescut en el sentit que té mes visibilitat, perquè disposo de més temps. Mentre he viscut a Barcelona he treballat com ha intèrpret de llengua de signes a l'àmbit educatiu. Així que l'Esperanceta, i sobretot aquí dalt al Pallars, tenia els seus espais per Setmana Santa, per Nadal, pels ponts, a l'estiu i durant les festes escolars. El fet de viure aquí dalt m'ha permès ampliar-ho.
 
- Com va ser el procés de creació del personatge? Et vas inspirar en alguna persona o persones que coneguessis del Pallars?

- Que conegués personalment, no. Està inspirat en la senyora Tureta, que era la dona que treballava i vivia conjuntament amb l'última hereva de Casa Gassia. És un personatge real i una dona controvertida; no en el sentit més bufonesc, però sí una mica malcarada, furra. Vaig parlar amb diferents veins d’Esterri que ara deuen tenir uns 60 anys i la recordaven quan ells eren petits: de passar corrent pel carrer i veure-la sempre a la finestra... una dona cridanera, una mica bruixa.

- T’esperaves aquesta bona rebuda? 

- Són 16 anys. Al principi no era pas així... ha estat un procés. La gent es fa al territori i el territori fa la gent que hi viu. Em sento molt estimada i molt ben rebuda, però hi ha hagut un procés. També cal dir que el personatge ha anat afluixant. El punt de sarcasme i bufoneria no és agradable ja de per si.

L'Esperanceta és un altaveu de les causes perdudes i de l'estupidesa humana

- O t'agrada molt o no t'agrada gens.

- És un personatge molt radical, i això fa que, després de tant de temps, pugui seguir endavant. Hi ha gent que no el pot veure i gent que li encanta. No hi ha punt mig. El fet d’especialitzar-me des d’un punt de vista cultural o museístic també em permet posicionar-me en l’àmbit cultural. Puc anar al Museu Marítim de Barcelona, per exemple, parlant pallarès i de la idiosincràsia del Pallars, i aquesta també és la gracia.

- Un dels seus elements principals és la crítica social.

És inherent. Crec que forma part de la pròpia bufoneria. Els personatges bufonescs es caracteritzen per això. És com un altaveu de les causes perdudes, o si més no, de la estupidesa humana, d’aquesta capacitat de fer-nos mal els uns als altres. Ella sempre diu que la raça humana es la més catastròfica en si mateixa. Els animals no tenen aquesta capacitat de fer-se mal tan explícita. I sobretot també per generar debat: que ara el tema és la vacuna? Doncs l'antivacuna... No menjar-se les coses perquè sí o perquè algú ho diu.
 
- En una època on cada cop s'imposa més allò políticament correcte, l'Esperanceta és encara més necessària?

- Són figures que al llarg de la història sempre han existit. No és que ara sigui més necessària. Tots posats dins d'un mateix sac, doncs no s'hi cap i no permet respirar. No és saludable, i menys per un món que si ha d'avançar requereix d'algú que faci una cosa diferent. Com diu ella, patrocina les ovelles negres que tots portem dins.

- Què necessita i què li sobra al Pallars?

- Li sobra que només ens valguem a partir dels serveis, del sector terciari, i tenim un entorn primari més que privilegiat. I crec que aquí ens hauríem de poder autosostenir d'una forma més clara, i més tenint en compte el món cap a on estem anant. Cada vegada som més dependents de forma externa. Tenim un territori molt ric en molts aspectes i hauríem de poder retroalimentar-nos millor els uns als altres. Un territori que, a més, és un hospital en el sentit de salut. Sinó, ens convertirem en un parc temàtic de ciutat... Projectes com per exemple el del Col·lectiu Eixarcolant fan que el territori tingui més sentit i ens puguem retroalimentar i no haver d'anar a buscar sempre les subvencions. Els recursos són limitats i ens hem de redescobrir, veure què és el que tenim i com ho podem reaprofitar.

Esperacenta de Casa Gassia: «Al Pallars li sobren carcamals i li falta aigua»

- I l'Esperanceta què n'opina de tot això?

- L'hauries d'anar a buscar i preguntar-li directament a ella. Vols que la vagi a buscar?

- Dona, si està a prop, sí.

(L'Esperanceta es posa al telèfon i li fem la mateixa pregunta)

- Li sobren carcamals, gent amb massa lleis. Llavontes a vegades aquestes mires tant tancades, pos fa que no hi acabin de cabre la resta d'opinions i d'objeccions. El món è bastant més divers però a vegades mos volem fer com els obtusos. Doncs aquí hi ha aquests carcamals, que normalment sempre són els mateixos i estan sempre apoltronats. En el fondo aquí al Pallars no deixem de ser un reflexe de la merda de societat que hi ha a fora.

- I què li falta al Pallars?

- Li falte aigua. Cada vegada quede menos aigua. Amb això de les estacions d'esquí... amb això de la neu que va a menos... i clar aquesta gent l'únic que fan è agafar aquestes aigües que són comunals, dels llacs i dels estanys...

- I encara volen fer uns Jocs Olímpics amb la poca neu que està quedant...

- Ojo eh, ojo eh! Jesús Deú meu... Passe que bueno... què els hi vols fer...



 

Altres notícies que et poden interessar