Dis la teva!

​Mascareta, mans i distància; si us plau!

Article del director assistencial de l’Hospital Comarcal del Pallars, Eduard Sanjurjo

per Redacció, 20 de juliol de 2020 a les 08:42 |
Eduard Sanjurjo és director assistencial de l’Hospital del Pallars | Hospital del Pallars
Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de juliol de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Senyor director,

L’any 1946, la OMS va definir el concepte de salut com l’estat de complet benestar físic, mental i social, i per tant, va defugir del concepte que anteriorment es centrava en la falta de malaltia. Aquesta definició te la seva importància, doncs implica que per aconseguir la plena salut, no només s’hi ha d’implicar la medicina, sinó també la classe política, la societat en general i a l’individu en particular. És a dir, és un concepte multidisciplinar que no podem assolir, ni personal ni socialment, si no hi ha implicació de tothom.

El paper de la medicina

La infecció per Covid-19, i la seves manifestacions clíniques, afecten a la part física de la definició de la salut. Produeix febre, dolors generalitzats, ofec, pèrdua del gust i de l’olfacte, vòmits o diarrea, lesions a la pell i molts altres símptomes i signes que els sanitaris anem descobrint en el dia a dia, ja sigui atenent els malalts afectats, o bé del que llegim constantment en les contínues revisions que apareixen publicades a les revistes mèdiques i a internet.

La nostra missió, sigui quina sigui la posició que ocupem en el sistema sanitari, és tractar- los de la millor manera possible amb el que tenim, aprenent mitjançant l’assaig, la observació i el treball en xarxa. Des del inici de la pandèmia podem contar, a nivell mundial, més d’un miler (i ens quedem curts) de protocols de tractament, de maneig, de recomanacions... S’han impulsat, aturat i finalitzat estudis basats en antivirals, antibiòtics, moduladors de la immunitat i un seguit de fàrmacs amb diferents resultats; i a hores d’ara, encara no tenim un tractament clarament eficaç. A més, s’estan desenvolupant vacunes a tots els nivells, i si bé és cert que s’han començat a testar en humans, s’han de seguir els procediments de seguretat per a poder universalitzar la seva administració, el que requereix un temps que no és precisament curt.

I, per si no fos suficient, el sistema sanitari ha mostrat una capacitat d’adaptació i una enorme plasticitat per tal de tractar no només els malalts afectats per Covid-19, sinó també per no oblidar-se de tots aquells que tenen altres malalties, agudes o cròniques, i que s’han convertit en víctimes col·laterals de la pandèmia.

El paper de la classe política

L’expansió de la Covid-19 a nivell mundial ha obligat a la classe política, a prendre decisions dràstiques entre el mes de març i el mes de juny per tal de poder minimitzar l'impacte sobre la salut física de la població i per protegir el sistema sanitari. Aquestes decisions, controvertides o no, dictades a temps o no, han produït, produeixen i produiran conseqüències econòmiques, socials i mentals mai vistes, probablement i sense exagerar, des de la Segona Guerra Mundial.

El confinament de la població ha desencadenat davallada del PIB, increment de l’atur, implementació d’ERTE i ERE, tancament de petits negocis, marxa de grans empreses, increments d’impostos (encara no però ja vindran), pèrdua d’oportunitats per a les generacions més joves, tancament d’escoles, instituts i universitats, pèrdua d’oportunitats formatives, increment de la demanda d’atenció a organitzacions com la Creu Roja o Càritas... És a dir, i per resumir, estem assistint de forma ràpida i inexorable a un empobriment econòmic, cultural i científic.

I les conseqüències socials i sobre la salut mental no són menors. L’ésser humà és social per naturalesa. Vol i necessita viure en societat, en contacte amb altres individus, per sobreviure, progressar, estimar. El confinament, en la seva part positiva, ha donat la oportunitat de conviure amb els fills petits i no tant petits d’una manera més estreta, a casa, compartint tasques, experiències, escola a distància.... Ha fet aflorar un major sentiment de solidaritat i ha fet que molta gent valori altres aspectes de la seva existència que abans passaven desapercebuts per la voràgine de la vida en la que vivim. I no oblidem que ha impulsat una sèrie de canvis en el treball, en l’ensenyament o en l’atenció sanitària i social, basada en les tècniques actuals de comunicació, que han permès mantenir una certa activitat de qualitat a distància.

Però ha tingut i te una part molt negativa: l’aïllament social. Aquest aïllament, juntament amb el desenvolupament de la desconfiança i de la por a contraure la infecció per Covid-19, està comportant el deteriorament de la salut mental i física de les persones més grans (i no tant grans) i vulnerables que, si bé abans no tenien dependència o era poca, ara s’ha agreujat per la falta d’activitat, de relacions socials i per la pèrdua dels hàbits que durant anys els hi havíem dit que desenvolupessin: camini una hora al dia, vagi a comprar, vagi al casal... I afegim aquí també la salut mental, entre d’altres, dels cuidadors principals, dels que s’han quedat sense feina, de tot el personal que treballa en l’àmbit sanitari, de les persones que pateixen maltractament dins de l’àmbit familiar, i de tots aquells que han perdut un familiar o un amic i no l’han pogut acompanyar en els últims dies i ni tant sols han pogut fer-li un funeral com els hi hauria agradat. Espero equivocar-me, però si la situació no canvia, veurem segurament en breu una pandèmia de trastorns depressius, d’ansietat o d’estrès post-traumàtic.

Per tant, la Covid-19 ha comportat una pèrdua de salut no només física, sinó també mental i social derivada de les decisions que, obligadament, s’han pres. Tots ens hem convertit en víctimes col·laterals de la COVID19.

El paper de la societat i de l'individu

La societat, en general, va adaptar-se a la Covid-19. Tret d’unes primeres setmanes d’incredulitat, de sentiment de superioritat i de desinformació, va assumir amb resignació el confinament, al principi parcial, i després total. Compres ordenades, mínimes sortides, mascaretes de tot tipus, rentat de mans, neteja quasi compulsiva... Tret d’uns quants individus als que criticava tothom des de la finestra de casa seva, la resposta ha estat més que exemplar.

Però l’ésser humà té una capacitat d’oblit infinita, a la que s’ha d’afegir la de donar la culpa als altres i de no fer autocrítica de les seves accions. I, arribat el moment del desconfinament, han aparegut les presses per sortir, per fer esport o començar-lo a fer, per passejar, per reunir-se, per anar a un bar o a un restaurant, per visitar els familiar i amics, per viatjar... I si bé al principi es va fer d’una manera ordenada, no hem trigat ni un mes en tornar a detectar brots, alguns descontrolats com el que afecta als nostres veïns de Lleida, que estan tornant a posar en tensió el nostre sistema sanitari i dels que la culpa, com sempre, és dels altres: dels temporers que han deixat venir, dels empresaris que no els hi donen recursos, dels que manen per no posar remei a res de res, del joves i no tant joves irresponsables amb ganes de festa, de la falta de control per part dels serveis d’epidemiologia (que ja van prou saturats), de la falta de recursos com a conseqüència de les retallades, de la falta de proves diagnòstiques...

Si fem cas al que sabem sobre la transmissió del virus, és el contacte estret amb altres persones, sense adoptar les mesures de seguretat bàsiques, i sobretot en ambients tancats, la principal font de contagi. Per tant, de qui depèn posar-se la mascareta ara que són fàcils d’aconseguir? De qui depèn rentar-se les mans? De qui depèn mantenir una distància de seguretat de 2 metres? De qui depèn decidir com i quan anar a una reunió o una festa d’aniversari? De qui depèn decidir amb qui i com et relaciones per evitar contagiar-se o ser un vector de contagi? I, en definitiva, de qui depèn renunciar durant un temps a determinats hàbits social que fins ara tots havíem adoptat?

Conclusions

La medicina i la classe política han vetllat, vetllen i vetllaran, amb millor o pitjor fortuna, amb millors o pitjors decisions, amb millors o pitjors actes, per la salut de la nostra societat. Ja arribarà el moment d’analitzar i de demanar responsabilitats i explicacions de tot plegat, i d’exigir les reformes i inversions necessàries a tots els nivells (sanitari, social, econòmic, cultural, científic...) per aconseguir que, en cas que torni a passar quelcom semblant, l’impacte sigui menor.

Ara bé, si en el moment actual, passat en la major part del nostre país el moment més crític de la pandèmia, la societat en general i els ciutadans en particular, no assumeixen el seu rol, les conseqüències seran molt pitjors, greus i duradores de les que avui en dia estem vivint. I arribats a aquest punt, recordem que la responsabilitat de sortir-nos-en de la millor manera possible, és de tots i cadascun de nosaltres. En les nostres mans, en les de tots, està la oportunitat d’escollir entre una llibertat autocontrolada o unes prohibicions imposades.

Mascareta, mans i distància; si us plau!

Dr. Eduard Sanjurjo
Especialista en Medicina Interna
Director Assistencial de l’Hospital Comarcal del Pallars

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació