Antoni Vidal Plancheria (1913-1991): Per vostra passió sagrada

El Tonet d'Hortoneda era un home d'estatura normal, sec i eixut com un buscall d'olivera centenària. Del seu rostre destacava un nas afilat, unes orelles peludes i una boca petita que, quan reia, mostrava una dentadura devastada. Sota els ulls li penjaven unes bosses arrugades en forma de quadrícula perfecta. La pell, resseca i solcada, tenia color d'ametlla torrada. Vestia sempre amb espardenyes, pantalons de vellut negre i camisa cordada fins el coll. Caminava de manera distreta, nerviosa, amb constants canvis de ritme. A vegades, després d'una acceleració sobtada, s'aturava a escrutar detalls d'un paisatge agrari i urbà que coneixia a la perfecció. La seva figura recordava el prototip d´àrab que sortia als llibres de text per il·lustrar les races del món. 

 

Tots els treballs que va realitzar al llarg de la seva vida estaven relacionats amb la terra. De jove va contribuir, amb un pic i una pala, a foradar els túnels del ferrocarril, en el tram Tremp-Salàs. Durant els anys 50 va treballar a les mines de carbó de Sossís i en una bòvila de la Pobla que fabricava totxos i teules. Sempre que podia anava al tros a llaurar, fangar i cavar ceps. Segons les seves teories aquestes quatre activitats havien estat fonamentals per l'evolució de la humanitat: remoure la terra per fer créixer els aliments, fabricar les peces bàsiques per construir parets i teulades, tenir a l'abast combustible per escalfar-se i, finalment, obrir camins per traslladar i comunicar  la gent. Tots els altres oficis i descobriments no tenien la menor importància. L'home podia viure despullat i sense escoltar la ràdio, però no podia subsistir sense el menjar, la casa, l'escalfor i els camins.

 

Al marge d'aquestes activitats professionals, el Tonet tenia tres preocupacions vitals que el corsecaven per dins i li provocaven un neguit indescriptible: la religió i els capellans, les relacions d'amor i odi que mantenia amb diverses poblacions i la meteorologia. Els seus monòlegs sempre giraven al voltant d'aquests tres temes que es repetien constantment. Parlar amb ell era com quedar  atrapat dins d'una sínia plena de paraules i anècdotes que, de manera circular, apareixien i desapareixien diverses vegades al llarg de la conversa. 

 

La seva principal obsessió no era la religió com a problema existencial sinó la relació que mantenien els capellans amb la moral catòlica. Abans d'entrar a jutjar el comportament del clergat, recordava, amb evidents signes d'excitació, els components de la flamarada que,  l'agost de 1936, van matar molts capellans. Després, es dedicava a enumerar les virtuts i els defectes de tots els eclesiàstics que havia conegut.

 

Amb mossèn E., un bon home que es relacionava amb les classes baixes, sempre acabaven parlant de camins:

 

- Vos que sou d´Hortoneda: Hi ha bon camí per anar-hi?

- ¡Tst!... si cau un roc, us podeu despenyar amb el cotxe i no us trobarien pas.

 

Tret d'aquest capellà i de mossèn J., una altra bona persona que mai es posava amb ningú, no podia veure la resta de sacerdots: el capella de C. Era un desgraciat que no el volien enlloc; el de casa M., gros i greixós, el van desterrar 12 anys a un poblet molt petit; un altre capella de S. Cridava sempre Dones! Ja heu fet el sopar? Dones! Ja heu fet el mandongo?, mentre es passava el dia passejant amb un breviari negre entre les mans. Alguns d'aquests comentaris els podia repetir dues o tres vegades al llarg d'una conversa, que acabava sempre amb l'expressió de la religió no se'n viu.

 

Els habitants de la Pobla, Tremp i Barcelona eren els protagonistes de la segona gran dèria del Tonet. La comparació entre la gent de la Pobla i Tremp era un dels seus temes preferits. Dels primers en parlava sempre negativament: són gent de missa i de taverna; els diumenges, tots s'afolquen a l'església; porten la boina vermella dels requetès...

 

L'animadversió contra la Pobla, provocada per un conflicte laboral mal resolt, s'accentuava quan començava a lloar les virtuts de la gent de Tremp: la gent de Tremp també va a Missa, però no s'hi afolquen; es veu més ciutat; a Tremp no porten boina vermella...

 

Aquesta seguretat de judici, que manifestava al parlar dels dos pobles veïns, contrastava amb la relació contradictòria que mantenia amb Barcelona i els seus habitants. Una vegada a l'any, normalment a l'arribada dels primers freds, decidia anar-se'n a Barcelona a buscar ambient. Els dies abans se'l veia deambular pel poble, solitari i sense ganes de xerrar, mastegant una estranya barreja de renecs i sonores onomatopeies que acompanyava amb un seguit d'escopinades expulsades de manera brusca i intermitent. Quan, al cap d'una o dues setmanes, tornava de la ciutat no parava de menysprear el model de vida urbà i d'enaltir la vida del camp: a Barcelona no s'ho passen tant bé com sembla; aquí sí que s'hi està bé, pots anar al tros i sembrar espàrrecs i cols; al poble vas on vols, fas lo que et dóna la gana i ningú et diu res... Aquesta darrera afirmació li donava arguments per banyar-se despullat a l'embassament. Quan algú li recriminava la seva actitud contestava emprenyat:

 

- ¡Pss!... jo estic al meu poble i fai lo que em sembla.

 

El tercer gran motiu de conversa del Tonet era la meteorologia. Tenia fama d'encertar les escasses tempestes que provenien d'Hortoneda però errava les previsions quan el núvols procedien d'Aragó. Sempre que fallava la predicció donava la culpa al vent de port que, de manera sobtada, canviava el rumb dels núvols. Igual passava amb la vida de les persones: era imprevisible com el temps. Aquests comentaris demostraven la seriositat amb que es prenia la meteorologia. Qualsevol broma o conversa banal sobre el tema podia rebre una resposta enfurismada:

 

- Sembla que fa bon temps, Tonet?

- I de què collons et queixes, que vols que faigue fred? ¡Tst!...

 

La vellesa va empetitir lleugerament el Tonet. L'encongiment del seu cos es manifestava, sobretot, quan s'asseia als bancs de la Solana. Ocupava el mínim espai possible. Col·locava una cama sobre l'altra i es recolzava la mandíbula amb el puny tancat de la mà dreta. Semblava un llangardaix cargolat, assecant-se al sol de la tarda. A l'aixecar-se, estirava els braços, es posava les mans als ronyons i observava els núvols. Després, començava a caminar tot cantant: