José Cuscuela Saura (1920-2001): El llibre d'aritmètica

Abans de la irrupció de la televisió a les cases les notícies es covaven al cul de bova de les cadires que es treien al carrer les nits d'estiu, a l'hivern circulaven al voltant del cèrcol de fusta d'un braser, setmanalment es feien presents a través del T.B.O., i cada dia es renovaven amb els fulls arrencats d'un bloc de calendari. 

 

El 'Pepito Cameta' de Salàs dominava tots aquests registres informatius. Amb avantpassats vinculats al magisteri i a l'església, vivia amb una mare carregada d'espatlles i amb un ruquet jove, flac i enjogassat. A diferència dels nens de la seva edat, que només sabien el que s'ensenyava a l'escola, el Pepito va créixer llegint fragments dels 14 llibres que formaven la biblioteca familiar: un diccionari, una gramàtica de la Real Academia Española, tres llibres de teologia, un de ciències naturals, dos de medicina, dos d'història, tres de lleis i un d'aritmètica. Gràcies a aquestes lectures va poder rescatar paraules que no havien vist mai la llum del sol, conjugar tots els verbs del món, explicar la creació de l'univers en set dies, conèixer els secrets de la meteorologia, enumerar les parts de l'intestí, prendre partit pels cartaginesos a les guerres púniques, memoritzar uns quants articles sobre la llei d'aigües i, sobretot, sumar, restar, multiplicar i dividir.

 

Amb tots aquests coneixements l'estiu de 1938 se'n va anar a una guerra que ja estava pràcticament decidida. A les trinxeres va coincidir amb una companyia de tropes italianes. Sempre més va recordar les camises negres dels soldats de Mussolini i les cançons patriòtiques, entonades amb una llengua dolça i melodiosa. La resta de vivències no tenien massa interès. Preferia evocar les guerres que sortien als dos llibres d'història.  

 

Al tornar al poble, el Pepito Cameta va observar que tot seguia estant al lloc de sempre: els homes treballaven la terra, les dones encenien el foc i els porcs ensumaven el fem dels carrers. Hi havia, però, un aspecte que havia canviat. Les paraules, que embafaven els miralls dels cafès i que suraven pels roglets dels carrers, no eren les mateixes. Abans de la guerra havien tingut la volada dels grans ideals mentre que ara restaven, planes i derrotades, al servei de la quotidianitat. Únicament a la tertúlia del Pepito Cameta les paraules fugien de la vida local per enlairar-se vers móns llunyans i fantàstics. Una fantasia que seguia alimentant amb la lectura de fragments dels 14 llibres de la biblioteca familiar i amb la incorporació de dues noves fonts d'informació: el T.B.O. i els calendaris.

 

Del T.B.O. li interessava especialment les notícies breus que apareixien a l'apartat De todo un poco, la família Ulises i els invents del professor Franz de Copenhague. Eren, però, els calendaris la font bàsica dels seus coneixements. Dels fulls que despenjava diàriament del bloc Durán n'extreia una informació variada a base d'endevinalles, poemes, curiositats, receptes de cuina, geografies remotes, epitafis i anècdotes. El Calendario religioso, astronómico y literario, més conegut amb el nom de Ermitaño de los Pirineos, li proporcionava dades sobre els eclipsis, els pronòstics mensuals del temps, el santoral, les dates de les festes majors i de les fires, la cronologia dels esdeveniments més importants de cada any i una Sección literaria amb historietes exemplars. Pel que fa als calendaris de paret, les imatges femenines que contenien formaven part de la seva vida privada. Només uns pocs privilegiats van tenir accés a l'habitació on els tenia penjats.

 

Amb totes aquestes informacions el Pepito Cameta baixava a les tertúlies del carrer i escoltava indiferent les xafarderies locals sobre adulteris, enrevessades herències o una acalorada polèmica per l'ombra d'una alzinera. De sobte interrompia la conversa i interrogava els presents sobre la longitud del riu Volga o sobre l'etimologia de la paraula esquimal. A l'hivern, a recer d'un braser, explicava, amb aparatosa gestualitat, el darrer invent del professor Franz de Copenhague que consistia en aprofitar les calories menyspreades pels fumadors per escalfar-se les mans. A vegades acompanyava l'explicació amb paraules inintel·ligibles acabades amb la cantarella italiana que havia après a les trinxeres. 

 

El dia que va arribar la televisió als cafès va començar la lenta decadència del Pepito Cameta. Aviat es va adonar que dins d'aquell aparell hi bategava el món sencer: les paraules del diccionari, la previsió del temps en forma de núvols i sols enganxats a un mapa d'Espanya, les dones amb bikini dels calendaris de paret, pel·lícules de romans i, sobretot, dibuixos animats. Poc a poc va anar perdent credibilitat. Ja ningú li preguntava pel temps que faria l'endemà, els nens ja no li demanaven el T.B.O. setmanal i els companys més propers havien perdut l'interès pels calendaris amb dones mig despullades. Per altra banda, algunes de les notícies que donaven per la televisió no coincidien amb les dades que, durant tants anys, havia après en els 14 llibres i el munt de calendaris.  

 

La crisi definitiva, però, va arribar quan la televisió es va introduir a les cases. Aquest fet va coincidir amb el tancament dels cafès i l'emigració massiva a Barcelona. Els carrers es buidaven de gent i de paraules, mentre el Pepito Cameta, tancat a casa, es consolava amb una ampolla de Fundador i amb un full endarrerit de calendari de paret. A les nits el seu ruc no parava de bramar.

 

Els últims anys va abandonar les lectures i es va obsessionar amb les operacions matemàtiques. L'únic llibre que seguia repassant era el d'aritmètica. Al cap i a la fi, la suma, la resta, la multiplicació i la divisió resistien, impertorbables, el pas del temps.