La frase arxirepetida de l'exprimer ministre britànic Harold Wilson sobre el fet que una setmana és un termini llarg en política mai és tan veritat com en una campanya electoral. De cara al 23-J, això encara és més cert, per l'excepcionalitat de la convocatòria a les urnes després del sotrac patit per les esquerres el 28-M. L'escenari apunta a un gir clar a la dreta, però no sembla encara que les noves correlacions de forces estiguin plenament solidificades. 

Passi el que passi a les urnes, tothom haurà de revisar els seus guions, començant per l'independentisme i l'esquerra de l'esquerra, que han abusat de la retòrica en els darrers temps. És curiós com les forces sobiranistes mostren similituds de comportament amb el sector progressista aplegat al voltant de Sumar i les diferents confluències. Són els tics dels qui enyoren en el fons la marginalitat: batalles caïnites, personalismes, debats intensos que esgoten tothom tret dels qui treballen en els gabinets de comunicació, molt sectarisme i alguna dificultat per connectar amb la realitat.

Durant massa temps, a compte d'aplicar l'1 d'octubre -uns- i de l'ambició d'"assaltar els cels" i combatre el patriarcat -altres-, molts dirigents polítics s'han pres unes llargues vacances. La teoria del relat i els marcs mentals, amb l'estratègia de la polarització, tindrà la seva utilitat, però no ha de substituir la vocació pedagògica de la política. Per això han sorprès tant -i positivament- les intervencions de José Luis Rodríguez Zapatero, sens dubte un bon manual de fer política aportant dades, sent contundent i alhora no faltar al respecte als auditoris.

Sembla que bona part de les forces en pugna no saben ben bé com sortir de la seva bombolla, sigui gran o petita. Una mica per això va perdre el debat Pedro Sánchez. No estava preparat per adreçar-se a l'electorat amb voluntat pedagògica més enllà dels tòpics contra Vox. I segurament, en aquells quatre dies tancat a la Moncloa, es va preparar més els lemes que els temes. Alberto Núñez Feijóo va demostrar simplement ser més hàbil en el tacticisme.

També la dreta espanyola viu en la seva bombolla. Si no, no s'explicaria el seu recurs idèntic a la retòrica, les consignes fàcils i la manca de respecte al seu propi electorat. Com s'ha vist aquest dilluns amb la patètica actuació d'Alberto Núñez Feijóo en una entrevista de TVE, faltant a la veritat en temes sensibles. També per ell, guanyi o perdi, la bombolla on està instal·lat es pot convertir en una trampa. Però aquest factor sí que no és tant la nostra prioritat. 

Pel que més ens interessa, el sobiranisme ha d'aprendre a retrobar-se, però no en el maximalisme. Els reptes que venen, que poden ser més greus del que ara ens imaginem, no deixarà massa marge per la frivolitat. Hi haurà qui voldrà fer-se d'or amb intervencions tertulianes i tuits enginyosos. Però caldrà establir -i aviat- rutes transitables, no fantasioses, i especialment dirigir-se als ciutadans amb l'objectiu il·lustrat d'elevar el nivell del discurs públic. A més de governar bé allí on sigui possible. Això o esdevenir irrellevants.