1 de 10
La veu de Nació

La batalla infinita

per Joan Serra Carné, Barcelona | 29 de març de 2023 a les 16:00 |

«El retorn de Ponsatí activa un escenari de confrontació que genera inquietud entre els pragmàtics de Junts mentre ja s'anuncia el capítol Puigdemont»

Clara Ponsatí és un vers lliure. Ho ha demostrat sempre. Només una dirigent que se sent plenament autònoma pot afirmar en veu alta que el Govern de l'1-O havia "anat de catxa" la tardor del 2017, alterant el relat oficial, que deia que l'executiu del qual era consellera tenia pensat implementar el resultat del referèndum i declarar la independència. Més de cinc anys després de la tardor del salt fallit a l'estat propi, Ponsatí ha decidit tornar a Catalunya. I ho ha fet a la seva manera, sense passar abans pel Tribunal Suprem i criticant obertament l'estratègia seguida per Meritxell Serret, coincidint amb les dates en què se celebra el judici a la consellera d'Exteriors i hores abans de la sentència del cas de Laura Borràs.

Ponsatí sabia que, trepitjant Barcelona, la podien detenir i que eren els Mossos, en condició de policia judicial, a qui li correspondria atendre el requeriment del Tribunal Suprem. Per això portava al coll la credencial d'eurodiputada -símbol de la seva immunitat- i passejava acompanyada de Gonzalo Boye. L'advocat, versat en la carpeta de l'exili, també era conscient que el més esperable era que, un cop detinguda per un agent de paisà, a Ponsatí se li aplicaria el que ella mateixa va anomenar com a "doctrina Serret": llibertat amb cita per declarar a Madrid en el termini d'un mes. És el que va passar amb la consellera d'Exteriors quan va planificar el retorn a Catalunya, amb parada prèvia a Madrid. Ara, l'eurodiputada haurà de decidir si es persona voluntàriament al Suprem. Ja ha dit que no pensa fer-ho, decisió conseqüent amb el relat de la detenció "il·legal".


La manera com s'ha produït l'operació Ponsatí ha obert una altra carpeta en l'eterna disputa entre Junts i ERC, relació tòxica que emana residus més enllà del divorci que es va viure al Govern. Tots el moviments i declaracions de les últimes hores s'han de subtitular aplicant el filtre de la disputada entre espais polítics: passa amb les apel·lacions de Carles Puigdemont a la "confrontació intel·ligent"; també amb l'aparició pública de Joan Ignasi Elena subratllant les "facilitats" per als exiliats que es desprenen de la reforma del codi penal; i, per descomptat, amb el soroll a les xarxes socials, ja sigui pel comunicat -que no compareixença- de Pere Aragonès o la grandiloqüència dels discursos que assenyalen actes de traïció dels republicans. 

Certament, en el compte enrere cap a les eleccions municipals, la disputa partidista s'amplificarà més que amainarà. Però la reaparició de Ponsatí té derivades menys visibles, com l'impacte en els delicats equilibris a Junts. A la Ciutat de la Justícia, tots els dirigents volien sortir a la fotografia amb l'eurodiputada en un dia de reminiscències sobiranistes. Tots, menys Xavier Trias -ara mascaró de proa del projecte municipalista de Junts-, que no va atendre la crida a manifestar-se feta per Borràs.


Al partit hi conviu el pragmatisme dels qui enyoren la relació natural amb el poder que tenia Convergència i l'efervescència dels qui voldrien córrer a l'esprint cap a l'estat propi sense mostrar un pla transitable, com Borràs, pendent d'una sentència que amenaça amb noves turbulències a Junts. En aquesta pugna amb capítols pendents, Ponsatí activa un escenari de confrontació que genera inquietud entre els pragmàtics mentre l'entorn de Puigdemont, judicial i mediàtic, alimenta de nou la idea cíclica d'un retorn des de Waterloo. No desesperin, la batalla entre Junts i ERC és infinita.

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Joan Serra Carné
Redactor en cap de NacióDigital
Ha estat subcap de Política i cap de Societat al diari Ara, i també ha treballat a El 9 Nou. És autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica i coautor d'Enemics íntims, El part dels comuns i Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya. També ha escrit els llibres Viure. Jo també tinc càncer i Històries In_dependents. Col·labora en diversos mitjans audiovisuals. A Twitter: @jserracarne.
Més articles de l'autor
29/05/2023

La nova vida d'Aragonès

24/05/2023

​Florentino i el centralisme

16/05/2023

​Un dia de partit

10/05/2023

​El vot del català emprenyat

02/05/2023

​Ivan Lendl i les oposicions

25/04/2023

​Nostàlgia tòxica

19/04/2023

​La sinceritat de Joana Ortega

11/04/2023

Plou… «don’t look up»

04/04/2023

​Saber marxar

29/03/2023

La batalla infinita

Participació