Esquerra ha tancat aquest cap de setmana el seu congrés a Lleida. La ponència manté el rumb per forçar el referèndum pactat amb l'Estat oferint fer-lo amb majories reforçades i comprometent-se a formar, en un mentrestant inconcret, majories amb les esquerres i la resta de partits sobiranistes a l'Estat. Aquest darrer punt té reminiscències del Pacte de Sant Sebastià de 1930 que els republicans espanyols van acabar descafeïnant. Sobre el paper i segons les enquestes, la via pactada és, vista la manca d'alternatives, un camí clar i que genera acord a l'independentisme. La majoria vol fer-ho com a Escòcia, minimitzant costos materials i emocionals, i amb entesa i aval internacional.

El camí d'ERC té, però, inconvenients que la imatge de fortalesa i unitat a Lleida no pot obviar. El principal és la contrapart, que continua sense emetre senyals de fer una aposta sincera per resoldre el conflicte. Si més no en el fons. Així, Oriol Junqueras, Marta Rovira i Pere Aragonès transiten per la cornisa del Govern en minoria (33 escons), el creixent protagonisme del PSC que condiciona els pressupostos o la línia de TV3, i la batalla campal a l'independentisme. Tant li fa que la situació a Junts, el seu principal competidor, no sigui millor. Els exsocis van deixar el Govern en un autogol de manual i, mentre Laura Borràs i Carles Puigdemont apel·len a una confrontació només visible als tribunals europeus, Xavier Trias exhibeix bones enquestes servint un old fashioned convergent i cridant a "no fer ximpleries" que li esguerrin la campanya.

Esquerra es presenta com un partit gran, però el seu projecte polític té problemes per obtenir èxits, enlairar-se electoralment i canviar hegemonies, i per situar al centre el seu relat, marc de prioritats i consecucions. La tensió al bloc independentista no hi ajuda, és clar, i tampoc la dura ressaca del fracàs del 2017, que va tenir els seus dos principals dirigents entre les cares visibles. És clar que aleshores defensaven coses diferents.

El partit ha situat en la gestió a les institucions i en la suma per votar el seu reclam. Per funcionar, l'oferta demana lideratges sòlids i també tenir clar fins on són assumibles les contradiccions —inherents a l'acció política i rutina de qualsevol Govern amb 33 escons— i com gestionar el gradualisme que, per ser acceptat, necessita un mentrestant amb resultats tangibles i no desdibuixar el punt d'arribada. ERC no hauria de substituir aquests debats per una unitat de ferro que té el risc d'evitar qüestionar i afinar les apostes. Fa la sensació que això passa com a acte reflex per protegir-se dels atacs dels antics companys de viatge i dels seus entorns, que els titllen d'apòstols de la rendició i la renúncia.

Els projectes polítics, per ser creïbles i guanyar complicitats fins a l'hegemonia, necessiten context favorable, idees disruptives, debat, atracció de talent, i empatia. És evident que Junts i el PSC defensen, en aquests moments, projectes de país que, debat nacional al marge, poden sintonitzar. Després de les municipals és possible que es constati. El Hard Rock, l'ampliació del Prat o el Quart Cinturó, tres projectes que comparteixen amb matisos, en són una prova. També el model Barcelona que van infantar els socialistes i portar al paroxisme els convergents i que ha tingut també conseqüències negatives que Ada Colau ha diagnosticat, però no resolt. N'hi ha més.

Fa 10 anys que el PSC no aixeca la veu al PSOE i no en contradiu cap decisió. Els republicans ho saben, i per això van pressionar a la Moncloa pels pressupostos catalans. Es van "equivocar de finestreta" no perquè aquest PSC sigui tan autònom com el de Maragall i Montilla, sinó perquè al PSOE ja li va bé escenificar fredor amb ERC després de les cessions del codi penal i per això dona marge a Illa. Més encara amb els pressupostos espanyols al sarró i només amb lleis que interessen a Podem a la vista (mordassa, habitatge, benestar animal…). El principi de realitat porta a assumir que els socialistes no seran un aliat en la resolució del conflicte mentre aquesta impliqui votar independència sí o no. A molt estirar, i si a Catalunya s'hi posen majories molt àmplies i mecanismes de pressió, podrien convertir-se en una contrapart raonable.

I difícilment Esquerra posarà en pràctica el seu model de país i el canvi cultural que diu ambicionar de la mà de Junts en la gestió dels serveis públics, la fiscalitat, el model territorial o l'emergència climàtica. Aquesta setmana, marcada per les vagues del sector públic i la precarietat dels serveis que presten, el seu portaveu econòmic, Joan Canadell, carregava al Parlament contra l'impost de patrimoni, que paga només l'1% dels contribuents, tot demanant menys pressió fiscal i, per tant, menys diners a la caixa. És il·lustratiu.

Si ERC vol activar, com diuen els seus dirigents i ja ha apuntat en algunes accions, un projecte superador —també en vots— de la sociovergència i capaç de resoldre el conflicte ha de fer molt camí. I això és dibuixar i liderar, amb atreviment i generositat, un bloc d'esquerra nacional que vagi més enllà de les seves sigles i que doni resposta a un país on les urgències s'imposen a les confiances. No és fàcil.

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor