Setmana amb els serveis públics al focus. Dimarts comença la vaga del personal de la sanitat pública i dimecres se'ls sumaran els mestres de l'escola pública. Els metges n'han convocat també per les pròximes setmanes i, aprofitant la setmana de protestes, els taxistes de Barcelona han previst uns dies d'aturada en el marc de la guerra amb les empreses que els fan la competència. Són vagues que, al marge del seguiment que tinguin, amenacen de convertir-se, totes elles, en rutinàries. Protestes que fan evident el malestar dels treballadors públics que beu en diverses causes i que, de nou, es torna a fer present entre els cuidadors i prestadors dels tresors del nostre país.

Ser funcionari té un punt de contradicció. No et poden fer fora i no hi ha encara mecanismes d'avaluació de la feina massa estrictes, com correspondria a un lloc de feina tan estable. Però, si ho comparem amb altres països, els nostres servidors públics no estan ben pagats i els serveis que han de donar no estan ben dotats. I un entorn precari acaba, lògicament, cremant-los a ells i perjudicant l'usuari. Si mirem als països nòrdics, per exemple, hi hauria d'haver molt més sector públic —en el cas del nostre país menys empreses, congregacions i entitats concertant serveis que haurien d'oferir i controlar l'administració directament—, però també menys funcionaris —no pas menys treballadors— per fomentar la meritocràcia i la flexibilitat per adaptar-se a les exigències del moment.

Les vagues arriben en plena negociació dels pressupostos de la Generalitat, que pel 2023 tindria una disponibilitat de 3.000 milions extres que, en gran part, aniran a sanitat i educació. Unes xifres, però, que encara que Pere Aragonès i Salvador Illa arribessin a un acord, no servirien per situar-se en estàndards europeus i just revertirien les retallades inversores (no de condicions laborals) que, amb el convenciment del "no hi ha alternativa", va efectuar Artur Mas fa més de deu anys. Sense capacitat d'incidir de veres en la fiscalitat o resoldre el drama del dèficit fiscal (cosa que no sembla una prioritat ni d'Aragonès ni d'Illa, entre altres coses perquè saben que piquen en el ferro fred dels permanents càlculs electorals del PSOE), les solucions seran cosmètiques. La Generalitat pot decidir com gasta el que té, però té molt poc marge per generar nous recursos. 

El nostre és un sistema públic estressat. Metges amb l'agenda de visites saturades als CAP, hospitals que no poden habitar els annexos construïts en pandèmia per falta de personal, o mestres desmotivats i amb poc reciclatge estan a l'ordre del dia. Si fem una mirada a les dades, és evident que no són bones: Catalunya lidera el rànquing autonòmic d'èxode de metges per exercir a l'estranger i només dediquem a educació el 3,6% del nostre PIB. Lluny del 6% de la mitjana europea i de l'objectiu, també del 6%, que el 2009 va fixar la llei d'educació, i fins i tot del 4,7% de mitjana espanyola. 

Són males dades que els darrers governs no han revertit per falta de voluntat o de mitjans. La vaga, és clar, crearà incomoditats. Als usuaris de la salut i als sacrificats pares que, en un exercici de necessitat i/o militància, porten els fills a la pública i per als que ja plou sobre mullat després de perdre pràcticament mig curs per la pandèmia i de les vagues del curs passat.

Els sindicats seran criticats. I és cert que en alguns hi ha actituds corporatives i egoistes —els més votats d'aquests col·lectius són de sector— i que, a vegades, fan trampa quan emmascaren reivindicacions laborals com ara cobrar més o fer 35 hores i la qualitat del servei en qüestions com la data d'inici de curs o la sisena hora. És, això sí, una evidència que sense la pressió sindical i les vagues, el Govern no hauria negociat a fons com ho ha fet i que no hauria cedit com ho va fer per assegurar un inici de curs més tranquil. La mobilització i l'acció col·lectiva continuen tenint sentit l'any 2023. 

La condició de funcionari necessita, i així ho constataven diversos experts en el reportatge que publicàvem fa uns dies, una revisió i preguntar-se honestament si té sentit el privilegi fruit de guanyar l'oposició. Més encara si ho contrastem amb altres països del nostre entorn. Tot això és tan cert com que cal una aposta molt més decidida per enfortir i prestigiar els serveis públics, que han de ser garantia de benestar i d'igualtat d'oportunitats per promoure la mobilitat social.

A un president d'esquerres li hauria de fer perdre la son la incapacitat de resoldre el malestar dels nostres servidors públics. I als partits i als sindicats compromesos amb el progrés no els haurien de caure els anells per assumir més contradiccions i arribar a consensos útils. Acords de suma per enfortir la salut, l'educació, l'atenció a la dependència, les polítiques d'habitatge o les d'igualtat en lloc d'afeblir-les, enteses per facilitar el compromís mutu i per evitar una espiral de vagues que només afavorirà el discurs de qui els vol empetitir perquè algú en faci més negoci.

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor