Dos mil vint-i-dos no serà recordat com un bon any. Ni de bon tros. Ens remetrà a guerres i a trencaments. Només haver deixat enrere el pitjor de la pandèmia ens valdrà de consol. El tanquem amb el dubte, més que raonable, de si 2023 ens servirà per recompondre situacions; ens queda el consol del lloc comú que diu que quan es toca fons és més fàcil remuntar.

La guerra d'Ucraïna ha marcat l'any. Per la seva crueltat i les seves conseqüències. Aquest era un conflicte que feia anys que durava, silenciat. Ens feia mandra -com ens en fa el que passa a la frontera amb el Marroc o a l'Orient Mitjà- parar atenció al que ocorria a l'est d'aquell país, amb els moviments russos per annexionar-se'n una part després de fer-ho amb Crimea i amb Putin esperonat per l'incompliment dels acords per part de Kíiv. Ja sabeu que en una guerra ningú sol tenir raó al 100%, que també hi ha grisos.

La brutal agressió russa no ha estat la guerra ràpida que pretenia el Kremlin, que havia fet creure als seus ciutadans que les seves forces armades estaven al nivell de les americanes. Occident ha armat els ucraïnesos i el conflicte s'allarga. Parlem d'operacions militars, de la necessitat de continuar-los ajudant, d'estabilització de fronts... però no es parla de pau, de com seure i acabar amb el conflicte.

No es parla de pau, només d'afany de derrotar l'enemic a risc de cronificar la guerra. I allargar-la té conseqüències molt negatives. Humanitàries però també econòmiques. La crisi energètica i de la inflació ens arriben en un moment en el qual la nostra prioritat hauria de ser transformar el model econòmic per enfortir els serveis públics i posar els criteris de sostenibilitat al centre de les decisions. Les urgències, però, faran que algunes transformacions i millores s'ajornin encara que les evidències d'un Nadal primaveral deixin poc marge per al dubte.

Si mirem la situació domèstica, no estem per tirar coets. A Catalunya no som, és clar, aliens a la crisi. L'ocupació aguanta l'envelat, la inflació està menys desbocada que en altres països europeus, i els serveis públics responen malgrat l'esgotament que, a casa nostra, es plasmarà en vagues a la sanitat i a l'educació al gener. Entre nosaltres s'hi ha instal·lat el temor a la recessió que fa de llast a l'emprenedoria. Hi ha menys confiança.

És, en aquest sentit, necessari un lideratge, no unipersonal i masculinitzat com els d'abans sinó col·lectiu, per remuntar la situació i posar damunt de la taula solucions disruptives i compartides. I la política, aquest 2022, no ha estat capaç de presentar-se com un element positiu. L'apatia i el cansament amb la que bona part de la ciutadania, fa uns anys ben pendent de la situació, rep les informacions que l'envolten és una evidència.

El Govern s'ha trencat i debilitat amb la decisió de Junts de deixar-lo per no assumir més contradiccions de les que les xarxes els aconsellaven. Una sortida, liderada per una pinça no buscada entre Laura Borràs i Carles Puigdemont davant del sector institucional, coherent amb els discursos sobre les estratègies a seguir, però que complica l'operativa a uns i a altres. Ara hi ha menys soroll i es projecta més endreça, però les dificultats per tirar endavant lleis i altres mesures pot acabar sent paralitzant. Pere Aragonès, que gestiona un temps advers i sense la capacitat dels antecessors de recórrer al carrer, no té prou força per anar tan lluny com caldria en la resolució del conflicte que va obrir-se amb la crisi de l'Estatut i que no sabem com es tancarà. Un conflicte que no desapareix, per més que Pedro Sánchez presenti la reforma del codi penal com el punt d'arribada.

Cap de les estratègies o pulsions que governen l'independentisme té perspectiva d'èxit amb els suports que unes i altres conciten al seu voltant. Els èxits seran escassos i tal vegada permetran afirmar-se davant l'adversari intern descatalogant un o més líders, però fins que no es recuperi la lectura compartida i el camí acordat serà complicat pensar en "tornar-ho a fer" i en solucions satisfactòries per a la majoria. I si hi ha un trencament dins de l'independentisme i temor a passar pàgina a la lògica d'aliances dels últims anys i mirar cap al PSC, que seria una alternativa, el panorama preelectoral que ofereix la política espanyola no és pas millor.

És possible, fins i tot, que sigui una oportunitat per a l'independentisme, que pot triar estabilitzar el PSOE i distanciar-lo més de l'immoderat PP, o bé mirar d'anticipar el final del govern espanyol d'esquerres (la mala maror entre Podem i Yolanda Díaz tampoc ajudarà), desconfinar la bèstia i que sigui el que Déu vulgui. Per ara, i malgrat que és evident que en l'actual crisi institucional a l'Estat hi té molta més responsabilitat el PP que no pas el PSOE, Felip VI, que cada cop més és el rei de la dreta, va optar dissabte per no prendre partit i advertir de l'adversitat que pot provocar l'enfrontament dels grans partits i les expectatives que dona als independentistes.

Potser sí que el 2022 no ha estat un bon any per la política, però és possible que aquest 2023 amb clarificació del panorama, ball als ajuntaments i esperem que de pau, vegem algunes certeses i recomposicions que permetin remuntar i resoldre carpetes que no s'haurien d'arrossegar més.

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor