fil directe

Decadentisme màgic

«Les operacions de despatx d'un determinat establishment barceloní i català són per frenar altres projectes, no per construir-ne un»

per Ferran Casas, 1 d'abril de 2022 a les 20:00 |
Dijous vam presentar a Vic amb en Miquel Macià Els que manen, el llibre que han publicat ell i en Pep Martí a partir de la sèrie Els 50 noms que vau poder llegir a NacióDigital. Un dels temes que vam abordar a la presentació, una bona conversa sobre periodisme i poder on també va participar el company Josep Comajoan, va ser la implicació política de les elits empresarials del país. Certament, és difícil, sempre ho ha estat, establir un patró de conducta. L'establishment també és, a la seva manera, plural. Amb un biaix més conservador i unionista que la mitjana del país, però hi ha de tot i no és un bloc homogeni. Ni ara ni abans.

Sí que passa, però, com ha explicat, i lamentat molts cops l'historiador Francesc Cabana, que ha estudiat l'evolució i la implicació de les grans fortunes catalanes, que s'imposa certa tendència rendista, especulativa, de venda ràpida i hedonista arraconant el compromís. Hi ha, en aquest sentit, una clara "decantació". Revelava Macià que ara alguns noms protagonistes del llibre estan implicats en una nova operació per "salvar Barcelona" i fer que torni "l'ordre" al país per frenar la suposada deriva esquerrana i populista en què hauria derivat el procés. Alguns dels que donaven suport, amb finançament i un generós sou, a Manuel Valls per ser alcalde de Barcelona -que ja és de nou a París-, ara animen operacions de tarannà més catalanista però també conservadores.


Passa, però, que aquesta mena d'operacions de despatx, i això és el més preocupant, són sempre per frenar els altres, mai per construir projectes que donin un relat a la ciutat i al país i n'explotin les potencialitats creatives i innovadores. Sectors de la burgesia catalana van animar moviments com el modernisme, projectes com la Mancomunitat i, fins i tot, es va implicar en l'adveniment de la república o la recuperació de la Generalitat. El distanciament emocional de la política, que no és un banc de talent ni de generositat però que tampoc és tan diferent de la mitjana del país, ha situat alguns de tradició més catalanista i oberta en posicions defensives i ara, com deia, qui es mou ho fan a la contra.

En contra de l'independentisme es va animar la candidatura de Valls, que no va ser alcalde però va impedir que ho fos Ernest Maragall. L'exprimer ministre va facilitar un segon mandat a Ada Colau vigilada ben de prop pel PSC, ara convertit en el partit més proper a Foment del Treball. I també en contra del procés s'havia animat l'anomenada tercera via, que la gasiveria de Mariano Rajoy amb Catalunya i la nul·la voluntat de Felip VI de conciliar posicions va ofegar. I ho va fer malgrat que algunes entitats patronals, mitjans de comunicació i partits hi van apostar fort com a camí del mig entre l'independentisme i l'unionisme. El fracàs de la reactiva tercera via va ser també el final d'Unió, un partit històric que s'havia presentat com a cap de pont de l'establishment català a Madrid.


Ara es tracta, de nou, de preparar un assalt a Barcelona, ja sigui donant suport a Jaume Collboni i al PSC, que en campanya faran veure que no han tingut la meitat de les regidories del govern de Colau, o amb moviments entorn Santi Vila, Gerard Esteva o Sandro Rosell. La segona opció és, segurament, més genuïna, però aspira a poc més que a condicionar a qui aconsegueixi l'alcaldia l'any vinent. És possible que Barcelona hagi deixat escapar oportunitats, que pugui estar més maca, que el govern no hagi estat hàbil a l'hora de limitar el turisme massiu i els seus efectes, o fins i tot que s'hagi perdut alguna inversió. I també que la Generalitat podria haver fet més i millor aquests anys. 

Però també ho és que, per qüestions ideològiques, s'alimenta una mena de "decadentisme màgic" que les dades sobre fires o inversió desmenteixen amb tossuderia. Barcelona, i per extensió Catalunya, tenen, com deia, un problema de model, de relat. De què volen ser, de com créixer i cap a on, de com es reindustrialitzen per no perdre, per exemple, el tren de la indústria de l'automòbil i d'altres sectors amb capacitat d'innovar i generar llocs de feina de qualitat. I això segur que no es fa anant a la contra, amb la barra lliure que demanen els models més depredadors -que també expliquen, per cert, les males dades d'ús social del català-, i contra mesures urbanístiques i ambientals que milloren la qualitat de vida de tots plegats.

Tampoc amb una actitud, que també té còmplices polítics, exigent només cap a qui governa a la plaça de Sant Jaume, a banda i banda. Una exigència que contrasta amb la catifa vermella als poders de l'Estat i a un govern central que és qui té els mecanismes per orientar inversions, regular mercats o distribuir fons europeus. Uns poders que, en el judici més benèvol que se'ls pot fer, es pot afirmar que, com a mínim, han "desatès" Barcelona i Catalunya.

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou, I tot això com es paga? i Tota la veritat. A Twitter: @Ferrancm.
01/07/2022

Feijóo ja s'hi veu

24/06/2022

L'autoritat del president

17/06/2022

Preguntes andaluses

10/06/2022

Embús polític

04/06/2022

Junts, el diagnòstic i la solució

13/05/2022

El partit del 20%

29/04/2022

El treball, encara

15/04/2022

Disbarats en guerra

08/04/2022

Les condicions objectives

01/04/2022

Decadentisme màgic

Participació