Fil directe

Cap a l'última frontera moral

«Sense restriccions i plans per gripalitzar la Covid-19, els governs van camí de resoldre l'últim tabú: quants morts diaris faran secundària la pandèmia?»

per Oriol March, Barcelona, Catalunya | 27 de gener de 2022 a les 20:00 |
25.510 persones han mort de coronavirus a Catalunya des que va arrencar la pandèmia. Una xifra que fa encara més vertigen si es recupera la intervenció de Pedro Sánchez en la qual va anticipar l'aplicació de l'estat d'alarma i va advertir que els contagis podrien arribar als 10.000 arreu de l'Estat. Ha estat -i és- una etapa cruel, perquè el que ens explica com a espècie, la interacció social, ha servit per propagar el virus en les sis onades viscudes fins ara. La Covid-19 ha impedit cerimònies, comiats, festes, abraçades i petons, i també ha introduït noves dinàmiques amb coneguts i desconeguts: dos petons amb qui fa temps que no veus? Donar la mà o xocar el puny? El llegat real de la pandèmia, a banda de les qüestions irreversibles que tothom, en major o menor mesura, ha patit des del març del 2020, és fins quan duraran els canvis d'hàbits i quina factura social se n'acabarà pagant a llarg termini.

Hi ha països que van més accelerats a l'hora d'aspirar a recuperar la normalitat. Dinamarca, per exemple, ho intentarà a partir de l'1 de febrer. El país nòrdic és un dels exemples en els quals es va fixar Catalunya per posar en marxa el passaport Covid -ja caigut en desgràcia, com van avançar Sara González i Joan Serra Carné a NacióDigital aquest dimarts-, i ara es convertirà en un assaig, dins del món civilitzat, sobre fins a quin punt es pot tornar a viure com si fos l'inici del 2020. Serà un exercici delicat, perquè els contagis continuaran creixent gràcies a la variant òmicron i les seves derivades, i segur que hi haurà un moment en què els governants, si tenen un cert sentit de la responsabilitat, hauran de revisar si la decisió ha estat encertada. Fins i tot, revertir-la. Si alguna cosa ha ensenyat aquesta malaltia és que no marxarà aviat.


En el fons, els governs es troben davant l'última frontera moral que hauran de travessar en la gestió de la crisi sanitària, ara que la majoria de restriccions ja són història i hi ha plans per gripalitzar l'epidèmia: a partir de quants morts diaris consideraran secundària la pandèmia? Tenint en compte que el coronavirus continuarà infectant ciutadans malgrat l'efecte de les vacunes i que de morts n'hi haurà com passa amb la grip estacional, arribarà un dia en què potser la ciutadania comença a estar preparada per no parlar-ne tant o, si més no, perquè aquesta malaltia no condicioni tots els aspectes de la vida quotidiana. Hi haurà algun dia, potser no del tot llunyà, en què els telenotícies ja no obriran les edicions amb les xifres de contagis i la corba d'ingressos, i que les restriccions seran història. A Catalunya, de fet, només queda l'oci nocturn per reobrir un cop decaigudes la resta de mesures.

Una d'elles, el passaport Covid, ha resultat un experiment fallit en molts àmbits quan la variant òmicron ha passat a ser predominant. Seria negar la realitat no consignar, a banda, que la seva obligatorietat era més aviat flexible arreu del país, perquè tothom que hagi freqüentat bars i restaurants al llarg de les últimes setmanes podrà posar més d'un i de dos exemples de fins a quin punt no s'ha demanat el certificat per entrar-hi. Amb el toc de queda, en certa manera, ha passat el mateix que a l'estiu: costa de saber quants contagis s'ha evitat amb una restricció de drets fonamentals tan forta com aquesta, perquè cap portaveu públic els ha quantificat. I continua sent inadmissible que el confinament nocturn es presentés, en el seu moment, com a mesura per "conscienciar". Com, d'altra banda, sembla que sigui la prioritat a l'hora de mantenir la mascareta obligatòria en exteriors, que gaudeix d'un ús elevat a les ciutats.


Hi haurà un dia, ja sense mascareta al carrer ni als interiors, que la pandèmia apareixerà com un record del passat, que no s'escrutaran les dades -encara que siguin doloroses-, que no caldrà fer-se cap test per reunir-se amb la família i els amics, i que es podrà entrar als centres de treball o al transport públic sense patir per si hi ha risc de contagi. El dubte és si, quan tot això passi, s'haurà estat capaç de sortir-ne en millors condicions del que s'hi va entrar. Només es tracta de respondre aquestes preguntes per saber si s'hauran fet els deures: es retallarà en atenció primària? Es contractaran més professionals de la salut i se'ls remunerarà més dignament? Es tindrà cura de la gent gran, tant a nivell familiar com a les residències? Es tindrà en compte la salut mental i se la dotarà de pressupost suficient per prendre-se-la seriosament? S'enfortirà l'estat del benestar? Tot el que no siguin cinc afirmacions sense fissures constituirà un fracàs.

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Oriol March
Cap de Política
Ha estat periodista de la secció de Política del diari Ara durant sis anys i des del 2016 forma part de la redacció de NacióDigital. És autor dels llibres Los entresijos del procés (Libros de la Catarata, 2018), Per què sí a la independència? Conversa amb Carme Forcadell i Muriel Casals (Deu i Onze, 2013), i Què pensa Josep Maria Vila d'Abadal (Dèria Editors, 2012). A Twitter és @orimarch
05/05/2022

Sense marge

28/04/2022

Mai és el moment

21/04/2022

Atrapats pel diàleg

07/04/2022

El 44%

31/03/2022

El partit del malestar

24/03/2022

Armadura amb data de caducitat

16/03/2022

Fins la propera crisi

10/03/2022

Distància i equidistància

03/03/2022

El setè de cavalleria

24/02/2022

La raó contra l'autocràcia

Participació