1 de 10
Fil directe

Benvinguts al fang

per Joan Serra Carné, Barcelona, Catalunya | 11 d'octubre de 2022 a les 20:00 |

«Entre ERC i Junts hi ha un xoc d'estratègies, però sobretot una pugna pel lideratge de l'espai sobiranista, que no amaguen ni els relats interessats»

Vam escriure que aquest seria un setembre agre a la política catalana i els fets ho han certificat. De la Diada al cinquè aniversari de l'1 d'octubre, l'agror va fer acte de presència per evidenciar que al moviment independentista es cou una mescla de frustració i desorientació de mal pair, digestió pesada de molts electors mobilitzats durant el procés que encara no han entès què se n'ha fet de les promeses fetes el 2017. Els eufemismes utilitzats pels líders independentistes no els han ajudat a actualitzar la mirada ni a fer cicatritzar la ferida, que es reobre quan es repeteix que els resultats del referèndum són aplicables un lustre després.

Aquest malestar conviu amb el pragmatisme prosaic d'una altra gran bossa de sobiranistes, que entenen que l'embat a l'Estat es va practicar amb desequilibri de forces i amb la voluntat última de negociar, perquè no hi havia cartografia preparada per avançar. Totes les categories d'independentistes -els que se senten frustrats, els que volen continuar creient en promeses sense pla transitable i els que prefereixen atendre el realisme poc èpic- han assistit el trencament del Govern.


La ruptura de la coalició governamental que formaven Junts i ERC no era una aposta segura, perquè ni tan sols la desitjava la meitat de la militància del partit que ha abandonat el Govern. De fet, no la perseguia Jordi Turull, situat de perfil en la consulta interna per evitar mals majors davant l'opció del divorci defensada per Laura Borràs i Carles Puigdemont. El que sí que resultava descriptible amb antelació era l'esgotament de la fórmula de convivència entre els dos principals partits independentistes. Perquè, sense horitzó definit i després de deu anys de desgast de la relació, Junts no pretenia falcar la presidència de Pere Aragonès i ERC tenia pensat que era el moment de manllevar-li el predomini a l'espai postconvergent.

Hi ha un xoc d'estratègies, certament, però sobretot una pugna pel lideratge del vot sobiranista, que no amaguen ni el relat dels incompliments ni els lemes de la Catalunya sencera. Junts ha sortit del Govern perquè una majoria pensa que podrà practicar la coherència discursiva al Parlament i als platós, i de la maniobra en sortirà beneficiat. A canvi, sacrifica centralitat i pot ser percebut com un partit poc útil. Alguns consellers recordaven la setmana passada que, abandonant la Generalitat, es renunciava a gestionar més del 60% del pressupost en un moment de crisi en què la ciutadania reclama l'aixopluc dels recursos públics. Al seu torn, ERC entén que ja li va bé desempallegar-se d'un soci percebut com a deslleial. Als republicans els ajuda presentar-se com a força estable de govern camí d'un nou cicle electoral, encara que paguin la penyora de la debilitat parlamentària i pateixin el desgast de ser assenyalats per no alimentar una independència exprés.

   
Liquidada la convivència, arriba el fang. Perquè les forces independentistes, que ja fa temps que van deixar enrere les crides buides a la unitat, s'endinsaran en la competició sense el punt de trobada d'una majoria a preservar, terreny adobat per al retret i la traveta. Ho anticipa la cúpula de Junts quan nega legitimitat al Govern que integrava fins fa una setmana, preàmbul de l'oposició que exercirà camí de les municipals. I el fangar s'incrementarà si ERC necessita recórrer al PSC en l'agenda legislativa, una opció que Aragonès vol evitar en la validació dels pressupostos. Junts haurà de fer equilibrisme discursiu per oposar-se a uns comptes confegits per Jaume Giró mentre ERC té assumit que el principi de realitat del nou Govern en solitari té múltiples arestes en el mentrestant. El que han de tenir clar els antics socis que ara seran adversaris sense complexos és que, del fang, se'n surt brut. I el càstig per tanta empastifada pot arribar en diferit. Veurem si a uns més que a d'altres, o a tots plegats per igual.

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

Joan Serra Carné
Redactor en cap de NacióDigital
Ha estat subcap de Política i cap de Societat al diari Ara, i també ha treballat a El 9 Nou. És autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica i coautor d'Enemics íntims, El part dels comuns i Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya. També ha escrit els llibres Viure. Jo també tinc càncer i Històries In_dependents. Col·labora en diversos mitjans audiovisuals. A Twitter: @jserracarne.
Més articles de l'autor
24/01/2023

L’ombra de Manuel Valls

18/01/2023

Aquest mort està prou viu

08/01/2023

En nom d’Abdul Jabbar

21/12/2022

Feijóo, un mal candidat de la crispació

07/12/2022

Després de la divisió

30/11/2022

Colau, llàgrimes i dards

22/11/2022

Feijóo, el moderat

15/11/2022

Qatar i el futbol modern

09/11/2022

Convençuts en la derrota

25/10/2022

Dalmases, Turull i la teranyina

Participació