Poc després que al Parlament finalitzés la sessió de control al Govern, amb l'enèsim xoc entre Junts i Pere Aragonès -en aquesta ocasió, pel diàleg amb l'Estat- que evidencia que no hi haurà acord pels pressupostos entre antics socis, el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) presentava el seu darrer baròmetre. La projecció d'escons que dibuixava l'enquesta, formulada en les dates prèvies i posteriors al trencament de l'executiu, constatava la condició de favorit del PSC en unes eventuals eleccions a Catalunya i certificava la reculada de Junts, lluny de l'anomenant "empat tècnic" de la cita electoral del 2021. El baròmetre situava els socialistes com a guanyadors dels comicis, per davant d'ERC, l'única formació amb possibilitats de discutir el triomf al partit de Salvador Illa; i també apuntava com a improbable una majoria independentista al Parlament, majoria que no s'ha conjugat en aquesta legislatura més enllà del debat d'investidura.

La fotografia detallada pel CEO posava números als efectes immediats de les disputes permanents entre ERC i Junts, que van tenir com a colofó el divorci al Govern del 7 d'octubre. Els dos principals partits independentistes surten damnificats d'una guerra que fa temps va deixar de ser soterrada. Els republicans perquè, malgrat no ser l'agent actiu de la ruptura de la coalició, pateixen el desgast de l'enfrontament i observen com s'aferma l'alternativa del PSC. I la formació de Laura Borràs i Jordi Turull perquè, desproveïts del poder que implica pilotar la Generalitat -un poder autonòmic gens menor-, són percebuts com unes sigles inestables. La regressió de Junts hauria de començar a preocupar no només els pragmàtics que consideraven una imprudència sortir de l'executiu sinó els qui pronosticaven que l'acte de coherència que significava passar a l'oposició era el millor pla de creixement. Una cosa és sumar militants, amb el predicament que el salt a l'estat propi depèn exclusivament de la determinació, i l'altra és eixamplar la bossa de votants.

Per molt que comenci a resultar un atreviment considerar Junts unes sigles amb rumb consensuat -per la distància que s'interposen els diferents sectors-, la síntesi del posicionament del partit passa per projectar-se com a antítesi a l'estratègia negociadora que practica ERC. L'escena entre Albert Batet i Aragonès d'aquest dimecres al Parlament ho tornat a constatar. Junts ha optat per dirigir-se als convençuts, els que només troben recorregut a la confrontació amb l'Estat, un pastís que el CEO no veu créixer, si s'observen les dades que diuen que els independentistes partidaris de la via dialogada tripliquen aquells que defensen la unilateralitat. De moment, a Borràs i Turull no els surten els números, perquè dels resultats minsos de la taula de diàleg no se'n dedueix un increment dels partidaris de la confrontació.

El primer examen serà el de les eleccions municipals i el trajecte és incert, per a Junts -per descomptat-, però també per a ERC, que afronta un assalt amb els socialistes que condicionarà els següents duels. Els republicans, que resisteixen l'anàlisi demoscòpica, proven de fer en solitari una ruta plena de paranys, com el d'explicar que pots pactar amb qui t'espia. Fien l'estratègia política a les concrecions en la carpeta de la sedició abans que acabi l'any, matèria central de la taula de diàleg i estretament lligada a la validació dels pressupostos generals de l'Estat, i també s'imposen transmetre que són una força de govern més fiable que els seus antics socis. L'aprovació dels pressupostos catalans és imperatiu per no tòrcer el relat i projectar la fiabilitat desitjada en lloc de la debilitat parlamentària actual, i això implica necessàriament un acord de conveniència amb el PSC pels comptes. Les peces acabaran encaixant si Aragonès persegueix resultats. Després ja arribarà l'escenificació de la distància posterior al pacte, amb la intenció última d'esquivar l'erosió. Qui vol instal·lar-se en la derrota?