FIL DIRECTE

Les dues pistes d’ERC

«El problema en la relació amb el PSOE és l'anàlisi de quin podia ser-ne el resultat; pensar que, realment, en el joc bilateral l'altra part s'hi implicaria»

per Ferran Casas, 11 de març de 2022 a les 20:00 |
ERC celebra aquest cap de setmana la seva conferència nacional. La intenció de la direcció –que prosperarà, ja que no s'esperen ni sorpreses ni debats tensos– és que les bases ratifiquin l'aposta pel diàleg i la negociació amb l'Estat sense descartar, en cas de fracàs, la desobediència. El document que ha pilotat Raül Romeva s'adapta al moment polític i al context del Govern, però manté les línies mestres de l'anterior conferència nacional, de juliol de 2018. Aleshores, el partit va oficialitzar el canvi en l'estratègia seguida fins a la tardor de 2017 a partir d'assumir el fracàs de la via unilateral per convertir Catalunya en República.

El conclave arriba després d'una setmana que ha donat pistes del moment. Vegem-ho. La unitat independentista continua sent una quimera. L'assemblea de representants del Consell per la República va ratificar que Carles Puigdemont el lideri. Ningú no ho qüestiona, i tampoc ho faria ERC si en formés part atès el que representa el president a l'exili, sobretot a l'exterior. Passa, però, que el també líder de Junts no només no va fer cap gest per atreure-hi als republicans i a la CUP, sinó que va proclamar que el Consell, que va pel camí de quedar reduït a cort de partidaris de Puigdemont, ha de prescindir dels partits. 


Un escenari que apunta a un hiperlideratge i amb limitacions quant a representativitat, ja sigui l'Assemblea de Representants triada per 20.000 persones, com és el cas, o bé pels 100.000 que en són socis. El mateix val per Òmnium o per l'ANC. Els primers acaben de fer relleu intern i els segons el faran a l'abril. Els partits tenen molts defectes, però també una representativitat que tothom accepta. Són, en definitiva, les eines (perfectibles, això sí) de la democràcia. Bandejar-los i desprestigiar-los són algunes de les causes que expliquen els populismes. L'encertava Xavier Antich quan deia que cal màxima "exigència" amb els partits però sense caure en l'"antipolítica". 

I hi ha tres fets més que tenen ERC com a protagonista, però que no sembla que hagin de condicionar en excés –per sorprenent que sembli– la Conferència Nacional. Em refereixo, en primer lloc, a la inclusió de la situació del català a la mesa de diàleg amb el govern de l'Estat, que va ser concebuda per centrar-se en la resolució del conflicte, i més concretament en l'autodeterminació i l'amnistia per la part catalana. També a l'acord per tramitar la llei d'habitatge al Congrés després d'aconseguir, per escrit, un acord de no invasió competencial. Una entesa que arribava, per cert, el mateix dia que el Tribunal Constitucional es carregava la llei catalana que, amb eficàcia segons les dades, ha regulat i moderat el preu dels lloguers.


I, finalment, Pere Aragonès va anunciar, després de suportar certa pressió ambiental, que serà a la conferència de presidents de La Palma, que tindrà com a tema estrella l'acollida dels refugiats ucraïnesos. Segurament, la seva presència no servirà per obtenir més recursos –això sempre es fa fora de focus–, però sí que projectarà imatge de compromís, podrà dir la seva i greixarà la relació amb el govern espanyol. Aquests fòrums-galliner no serveixen per a res més.

Les tres decisions operen sobre les dues pistes de joc de la relació amb el govern espanyol. Estaven pensades per tenir un comportament diferent malgrat que la realitat, tossuda, fa que vagin convergint. El punt de partida era que de la mesa no en sortiria un acord pel referèndum i l'autodeterminació, ja que per moure els grans partits espanyols cal molt més que fer-los perdre votacions al Congrés o rifar una investidura. Es plantejava com una manera de guanyar temps i d'acumular forces demostrant, als catalans que encara no han fet el pas al sí i a la comunitat internacional, que és Espanya qui no vol negociar, que és l'Estat qui no té proposta de resolució del conflicte. Aragonès s'ha quedat sol a la taula perquè Junts i la CUP no s'hi han implicat en l'any que portem de legislatura. Per mantenir-la viva ha aparegut el català que, com explicava dijous, és una solució per al mentrestant.

La previsió era que, més enllà dels indults, un èxit que no es pot menystenir perquè és el reconeixement de la desproporció que hauria impossible sense distensió, els resultats tangibles vinguessin de la relació bilateral amb l'Estat, de tot el que no fos el procés. La pista de la relació bilateral, del dia a dia, era una via per endolcir el mentrestant i facilitar-se la gestió. Però els resultats tampoc són satisfactoris. Ni a la comissió bilateral Estat-Generalitat ni en la negociació dels pressupostos, de la gestió dels fons europeus, la llei de l'audiovisual o la reforma laboral han deixat bon regust de boca. Fins al punt que la discussió sobre el darrer pacte, el de la llei de l'habitatge, era si calia posar per escrit l'acord de les esmenes que s'introduirien per evitar la invasió competencial. Així es va fer, però el contingut no es va fer públic. Això la reforma laboral ERC ja ho va intentar, però Podem no va veure’s amb cor de convèncer el PSOE de signar les promeses que feia Yolanda Díaz. Ja no es va caure en l'error de la llei audiovisual de confiar en les declaracions d'intencions de l'altra part. 

La confiança s'ha trencat malgrat que ni uns ni altres canvien l'estratègia. No s'ho poden permetre i faria anar el carro pel pedregar. La crítica a ERC els presenta com ànimes càndides i incapaços de collar al PSOE. "Els bascos sí que en saben!", fa la cantarella. A l'hora de la veritat passa, però, que el PNB, que fa anys que va desterrar la independència del seu llenguatge i governa Euskadi coalitzat amb el PSOE tal com podria fer-ho amb el PP, ha esperat dos anys el traspàs promès de l'ingrés mínim vital. Els fons europeus tampoc els han olorat.

Al seu torn, Bildu encara espera que es compleixi la promesa –signada i amb foto inclosa– de derogar la reforma laboral. Els primers, però, han aconseguit algun privilegi econòmic i els faran les estacions d'AVE a la mida, i els segons l'acostament de presos d'ETA que els assegura pau interna. La clau és que als bascos Madrid no els desgasta. Tots dos volen ser-hi influents i a cap d'ells els interessa assenyalar les vergonyes de l'altre perquè hi perdria tothom. Junts i la CUP tenen, en canvi, una estratègia diferent de la d'ERC i per això part de la seva acció política a la cambra baixa consisteix a assenyalar-ne les debilitats i decepcions amb l'executiu central.

Segurament, el problema en la relació amb el PSOE és l'anàlisi sobre quin podria ser-ne el resultat, haver pensat que, realment, l'altra part tenia algun interès en una relació sincera. Creure que els socialistes estaven realment compromesos amb un projecte de transformació des de l'esquerra i en una estratègia plurinacional que impliqués assumir algun risc a Catalunya, encara que només fos recuperar l'Estatut retallat pel TC. Res de tot això ha passat i els socialistes porten tota la legislatura buscant alternatives rocambolesques, tal com va evidenciar la votació de la reforma laboral. Sánchez es limita a reclamar vots gratis per frenar el pas a un govern amb Vox, que ja ensenya la poteta a Castella i Lleó amb el PP. Com si ell no hi hagués de posar res de la seva part perquè tots els interpel·lats remin en la mateixa direcció. 

El PSOE, que actua com un partit accidentalista, monàrquic i sistèmic, creu que ja paga prou penyora amb les cessions als socis de Podem i, per tant, ja no li queda res al sarró per als socis al Congrés. Si ERC es mentalitza que en aquesta segona pista, la de la bilateralitat, tampoc hi ha bona voluntat a l'altra banda i actua en conseqüència, per exemple instituint que els acords se signen i fan públics abans de votar, hi veurà més clar. Tal vegada s'estalviarà gestionar només la frustració, que ara sembla l'única alternativa garbuix ideològic i estratègic de Junts, que espera que la justícia europea els atorgui una pilota de partit que encara no saben com gestionaran. Sánchez no vol una relació d'amistat o col·laboració amb ERC, la vol mercantil. Ningú l'ha obligat a jugar amb el foc d'alimentar Vox i tampoc ningú li pot impedir que ho faci. En política el context no es tria, però sí que es tria com t'hi adaptes i on situes les expectatives.

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou, I tot això com es paga? i Tota la veritat. A Twitter: @Ferrancm.
01/07/2022

Feijóo ja s'hi veu

24/06/2022

L'autoritat del president

17/06/2022

Preguntes andaluses

10/06/2022

Embús polític

04/06/2022

Junts, el diagnòstic i la solució

13/05/2022

El partit del 20%

29/04/2022

El treball, encara

15/04/2022

Disbarats en guerra

08/04/2022

Les condicions objectives

01/04/2022

Decadentisme màgic

Participació